La còlera de Barba-rossa

D es del segle XII, les poblacions del litoral gironí van patir atacs de naus pirates i corsàries que van perdurar fins ben entrat el segle XVIII. Malgrat el pas dels anys, els episodis han deixat una petjada ben intensa en el territori, ja sigui a través de les llegendes o l’arquitectura defensiva; una bona prova del pànic que van provocar en els nostres avantpassats. Els atacs es van convertir en especialment virulents entre el 1542 i el 1544, quan el rei de França, Francesc I, que estava en guerra amb el d’Espanya, va acordar amb Solimà I el Magnífic l’obertura dels ports francesos a les flotes otomanes per tal de castigar el seu enemic. La temible armada de Barba-rossa, doncs, va poder disposar d’una plataforma idònia per castigar el litoral català, i va arribar a Marsella el 5 de juliol de 1543, on va ser rebut amb tota mena d’honors.

Les autoritats catalanes eren conscients del perill. El 31 de juliol, els jurats de Castelló d’Empúries van ser informats que una gran armada de galeres i galiotes turques estava ancorada als ports de Toló i Marsella amb la intenció d’atacar el litoral català. Durant mesos, van organitzar la defensa. Els esforços se centraven, en bona part, a protegir Sant Feliu de Guíxols i Roses, els principals ports del litoral empordanès. Però tots els esforços foren debades. Finalment, el 5 d’octubre, a les cinc de la tarda, l’armada turca va començar a colpejar el litoral. El primer atac es va produir a Cadaqués. A les cinc de la tarda, 23 galeres turques van desembarcar en aquesta població, van saquejar totes les cases i van enderrocar l’església. Els veïns, que no disposaven de defenses, havien fugit en veure que s’acostaven les veles. El següent objectiu va ser Roses. En aquest cas, els corsaris van cometre actes de pillatge a tota la vila i, cap al tard, es van dirigir cap a les illes Medes, on van fer nit per continuar la seva ràtzia l’endemà.

El saqueig de Palamós va ser el més virulent, en bona part perquè alguns veïns es van mostrar determinats a fer front als atacants. El relat més detallat d’aquella acció és el que va deixar escrit el notari Antic Brugarol i que va donar a conèixer l’historiador Narcís Pagès fa més d’un segle. Segons aquest testimoni, a les sis de la tarda del dia 7 d’octubre es van presentar davant del moll de la vila “vint galeres i tres fustes”. Després d’un intens intercanvi d’artilleria, els corsaris van desembarcar a la platja gran i van aconseguir penetrar a la vila a través d’un forat que hi havia als murs; un espai que, encara avui, és conegut com les escales del Perill. En aquell instant, bona part dels defensors van optar per fugir de la població, però un petit grup va seguir lluitant fins al darrer alè.

A partir d’aquell instant, el relat del notari es converteix en un quadre esfereïdor de les barbaritats que van cometre els atacants. Segons aquest, “cremaren tota (la vila) i l’església; desferen els retaules i els cremaren, van tallar el cap a un crucificat i van posar foc sota els peus, van cremar la imatge de Nostra Senyora, es van endur les campanes de l’església”. Els atacants van romandre a la vila “tot el dilluns, fins a mitjanit”; i fins i tot van organitzar petits escamots per saquejar alguns masos dels voltants. L’endemà, els veïns van començar a retornar tímidament i van poder contemplar la “tan gran destrucció i ruïna feta”. Bona part dels cadàvers havien estat cremats i s’havien acarnissat especialment amb alguna víctima, com ara el mossèn Joan Andreu, al qual “levaren lo cap de les espatlles i l’obriren per lo ventre i li tragueren lo cor y tallaren los botons y moltes fletxes tenia”; o el ferrer Joan Serra, a qui van deixar-lo “anestat en un ast, cuit com per a menjar”. Les barbaritats van ser tan macabres que el notari reconeixia que “amb lletres no es pot escriure”.

La vila va trigar molt temps a recuperar-se. En un conveni signat entre els jurats de Palamós i els seus creditors el 24 de juny de l’any següent, per donar-ne prova, es descrivia un panorama certament desolador: “En dita vila no hi ha restada casa alguna habitable, ni persones algunes que estiguin o puguin estar poblades en la predita vila, com sia ella totalment arruïnada i destruïda.” Havien passat més de nou mesos i els veïns encara es mantenien “dispergits en diversos llocs o parts”.