Divuit anys després, per fi
L'Ajuntament de Reus col·locarà enguany l'escultura que Manel Llauradó va crear l'any 1992
L'Ajuntament de Reus col·locarà en breu a la plaça del Baluard l'escultura De l'inici al finit, que l'artista Manel Llauradó va crear l'any 1992 amb motiu de l'Olimpíada Cultural i de la designació de Reus com a subseu olímpica d'hoquei. Diverses vicissituds que ha passat l'escultura, la més important de les quals va ser la pèrdua d'algunes de les peces que la componen, ha provocat que s'hagi esperat 18 anys, tot un rècord, per emplaçar l'obra a la via pública de la ciutat.
Dins el furor escultòric que li ha agafat a l'Ajuntament aquest 2010, en què cinc nous grups artístics lluiran a la via pública, s'afegeix ara l'obra de Manel Llauradó (Reus, 1959), que l'any 1992 va rebre l'encàrrec de l'Olimpíada Cultural de crear una obra juntament amb els també escultors Rufino Mesa i Salvador Juanpere. Els treballs de Mesa i Juanpere s'exhibeixen des de llavors (a l'entrada del pavelló olímpic, la del primer, i a la rotonda de la carretera de Falset, el segon), però no el de Llauradó, que en un principi no es va mostrar gaire conforme amb l'emplaçament que proposava l'Ajuntament per a De l'inici al finit. Finalment, l'any 2002 l'Ajuntament va anunciar que l'escultura s'instal·laria a la plaça del Baluard quan estigués reformada. Les obres no es van dur a terme fins dos anys després i quan va ser el moment de treure la pols a l'escultura i col·locar-la a la plaça, es va fer evident el desastre. L'obra havia estat guardada en una nau de les brigades municipals, que es va ensorrar a causa d'unes fortes pluges, segons es va explicar llavors, tot provocant alguns desperfectes a l'escultura. Com que l'edifici amenaçava ruïna, tot el que hi havia emmagatzemat es va traslladar amb presses a una altra nau. En el procés de trasllat es van extraviar algunes peces de l'escultura, en concret les d'acer inoxidable, pèrdua de la qual ningú no es va adonar fins que va arribar el moment d'instal·lar l'escultura a la plaça del Baluard. El mateix Llauradó va rebre l'encàrrec de restaurar l'escultura, que fa gairebé tres metres d'altura, però la foneria barcelonina que l'havia creat dotze anys enrere havia tancat el negoci. Finalment, un fonedor de Reus es va encarregar de trobar l'empresa adequada i l'escultura ha estat reparada. «Només he supervisat la feina, que sé que ja s'ha realitzat. L'Ajuntament encara no m'ha comunicat la data de la instal·lació», ha explicat a El Punt Manel Llauradó.
L'autor comenta que 18 anys després, De l'inici al finit està plenament vigent («és una obra atemporal»). El retard, però, va fer que no estigués motivat a continuar una carrera artística molt prometedora i que ja l'havia projectat fora de Reus. O, com a mínim, en va ser una de les causes. El reusenc formava part de la potent generació d'artistes locals dels anys vuitanta que va aconseguir el reconeixement fora de Reus. Tres de les seves obres formen part del fons d'art contemporani de la ciutat, que l'Ajuntament no amplia des de fa dos anys, en què va substituir el premi d'adquisició d'obra per al fons pel premi beca Cal Massó. «Faig escultures per encàrrec, feines figuratives, però aquella etapa. que em va agradar molt viure, ja es va acabar. A vegades les coses no només depenen de tu per continuar fent-les», reflexiona. Manel Llauradó ha excel·lit en aquests anys en l'ofici de constructor de gegants i de bestiari festiu, tant de Reus (el gegant Carrasclet, l'àliga, el ball de cavallets, el bou, el lleó, la víbria i el basilisc) com d'altres localitats, com Almoster, Castellvell del Camp, Salou, Ascó, el Catllar o Santa Oliva.
De la naixença a la mort
El crític d'art i professor Abel Figueres definia amb aquestes paraules De l'inici al finit al catàleg de l'exposició Art al carrer, que va muntar el Museu d'Art i Història de Reus l'any 2005: «L'obra està constituïda per tres arcs apuntats amb una escala i unes proporcions humanes. Cada peça està composta de dos materials metàl·lics propers però de textura i color diferents; ferro fos o acer oxidat a la part inferior i acer inoxidable a la part superior. Els tres arcs estan situats de costat i de manera correlativa. El del mig roman incomplet. Per terra, una línia corba contínua en forma d'essa –feta de planxa retallada i de 25 centímetres d'amplada– serpenteja per sota de cada arc com si es tractés de portes que s'han de travessar o d'un camí que s'ha de seguir. El conjunt sembla insinuar l'inici d'una trajectòria que, com indica el mateix títol, ens pot dur a l'infinit. I, com recorda l'autor en la seva proposta de treball, «pot ésser l'escenografia plàstica d'un trajecte traçat d'antuvi, en el qual hi som tots inclosos, des de la naixença fins a la mort».
