Rahola, present

Quant de temps duren els records? Es poden transmetre d’una generació a una altra? I, si és així, la seva intensitat s’esmorteeix, es desvia? Per l’historiador Joaquim Nadal, un dels participants en la taula rodona organitzada ahir a la Biblioteca de Girona dins la Setmana dels Rahola, hi ha “un pont possible” entre la Girona dels anys setanta, que va afirmar els principis democràtics a través de la recuperació de Carles Rahola, i la Girona republicana, que va ser abolida amb l’entrada de les tropes franquistes. És un fil tibant, “potser no secret però sí molt íntim”, que van contribuir a mantenir tens sobre “el forat negre” de la postguerra la família de l’escriptor, en primer lloc, i la revista Presència, després, amb el monogràfic que li va dedicar el 1976; l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, amb l’exposició d’homenatge organitzada aquell mateix any, o els llibres de Josep Benet o els que ha anat recuperant la Biblioteca Valvi. Però, i avui? Vuitanta anys després del seu afusellament, el també historiador Xavier Carmaniu va lamentar que fora de Girona sigui tan poc conegut encara. “A quina altra població que no sigui ni Girona ni Cadaqués hi ha algun carrer que porti el seu nom?”, va preguntar-se, abans d’advertir que “el seu assassinat queda tan lluny, que correm el perill d’amorosir-ne el record”, sobretot entre els joves, del tot absents, va constatar, entre el centenar llarg d’assistents a l’acte d’ahir.

“Hauríem d’aconseguir que els joves s’hi interessessin, perquè si no els transmetem el que sabem, aquí acabarà passant el mateix que a Andalusia”, va dir referint-se a la perillosa atracció de l’electorat per l’extrema dreta. L’assagista Cristina Masanés, que exercia de moderadora, va constatar que els més joves se senten commoguts quan se’ls dedica prou atenció per explicar-los aquella època, i va posar com a exemple les visites que organitza el Mume als antics camps de concentració francesos amb alumnes d’institut.

Tot i plantejar un paral·lelisme entre la situació política actual i la que va condemnar Rahola, Carmaniu i Nadal van preferir no aprofundir-hi. “A Girona, el 1939 hi va haver 514 afusellats, a part de centenars de milers d’exiliats. Això és brutal, i no admet comparacions.” Carmaniu, en canvi, sí que hi veu similituds amb la repressió de la dictadura de Primo de Rivera. Masanés va recordar, però, que Rahola va ser condemnat per rebel·lió militar i sedició, a més de ser, va citar textualment, “un separatista inteligente y, por lo tanto, peligroso”.