Dinàmics, de cos present
Tornen amb la seva contundència José y sus hermanas. Aquest cop, probablement, amb un discurs més ben trenat. Amb més equilibri i coherència en el discurs que continua aclaparant i desarmant tòpics preconcebuts. Potser aquest ordre li treu un punt de l’espontaneïtat i el ritme de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos però continua sent altament recomanable. Ara, la companyia pensa en el llast de l’educació. La que es presenta empaquetada a l’escola i també la que es viu de portes endins, a casa. Es colen altres idees paral·leles de situacions que si no són veritat ho podrien ser i que interessen prou. En molts casos són monòlegs a públic expressats en primera persona sobre fets personals. Però també hi ha les reflexions que es llancen a l’aire, sense voler ser profètiques: denuncien la cosificació de l’alumna, la necessitat d’enquadrar-lo en un sistema educatiu (canviant per raons polítiques, per a més inri) i que mai apel·la al desenvolupament de l’alumne. Voldrien cremar els pupitres i reivindiquen que el cos, amb les múltiples estètiques, moduli el futur de l’ensenyament. La construcción masiva del títol, sentencia la societat a viure segons formes arcaiques. Revolució a les aules.
