Inici lluminós del Black Music

Doble sessió de música evasiva –aquella dolça fugida ballable que tots els mals escampa– va il·luminar el primer cap de setmana del Black Music Festival , amb propostes de cartell de macrofestivals d’estiu.

És el cas de la sedació emocional que evoquen molts dels temes de La Casa Azul ; abans, a la sala petita de La Mirona, els Falciots Ninja havien impregnat l’ambient d’aquell esperit festiu de pop desacomplexat com el del seu èxit Com fa tothom. Amb una posada en escena en la qual tot refulgia d’aquell platejat amb el qual hem imaginat el futur i amb les projeccions de la pantalla gegant, Guille Milkyway i banda van transitar per aquells inicis volgudament innocents amb cançons com Me gustas , que en el directe i amb els anys ha perdut l’efervescència juvenil i s’ha engrossit amb capes de guitarra, de rock i maduresa. Són els anys de Superguay –que en concert sona menys naïf i més agressiva– quan la imatge visible de La Casa Azul eren una colla d’adolescents vestits amb la correcció d’una peli dels anys seixanta, que feien playbacks en els platós de televisió.

Aquesta crida a la nostàlgia, al Nesquik, i a fer sortir el sol va continuar amb Como un fan, que Guille Milkyway va interpretar, al piano, amb el desamor d’una gran reina del melodrama. La força de La Casa Azul es resumeix amb el poder terapèutic de la música –hi ha cançons que són zona de confort d’on no sortir-ne– com Esta noche solo cantan para mi. L’explosió de ball va arribar amb un clàssic del repertori de La Casa Azul: No más Myolastan , que continua essent un gran hit dotze anys després. Saltant. Afònics. Sords pels esgarips dels que se saben totes les lletres. I encara faltava La revolución sexual , que va estar a punt d’anar a Eurovisió. I a La Mirona es va cantar i ballar com l’himne que és. Qui volia volar fins que s’obrissin els llums ho va fer amb Nadie pudo volar , de cloenda.

Dissabte, els francesos Deluxe , originaris d’Ais de Provença, van continuar la festa amb un electropop d’orquestra, amb moltes influències, hip-hop, funk, i una posada en escena teatralitzada, amb la cantant Liliboy , de veu personalíssima, liderant el xou i adreçant-se en català diversos cops. Tota una revelació del Black Music en un gran concert en el qual la connexió amb el públic va ser total; Liliboy va instar algú del públic a pujar a l’escenari i ballar amb ella. Amb motxilla i jaqueta, una noia no s’hi va pensar dos cops. Deluxe va posar-hi l’energia necessària per tancar la nit que havia començat amb l’indie intimista de Morgan.