“Obviar els professionals és molt nociu per als museus”

Final dur motivat per la jubilació forçada. No tinc res en contra de l’edat límit, però hauria volgut fer un traspàs endreçat i el règim de la Diputació no m’ho ha permès. Dirigir un museu no és el mateix que vigilar un magatzem de cargols. És molt bèstia que el dia que fas els anys te n’hagis d’anar a casa sense poder tancar els projectes engegats (pressupost, programació...). Que, fent un tour de force els últims dies, estan tots fets. Aquesta administració ha sigut molt irresponsable.

L’alcalde de Sitges, que és el vicepresident del Consorci del Patrimoni de Sitges, va demanar la meva continuïtat com a mínim fins al final d’aquesta legislatura. Se li va dir amb una gran prepotència que la Diputació ja tenia mitjans per no deixar el lloc descobert. Comptat i debatut, el dia 24 no se sabia qui signaria les nòmines. El mateix 24 es va nomenar en funcions i per dos mesos una persona de l’equip (Pere Izquierdo). El concurs està per veure. I, sobretot, el tipus de concurs.

D’entrada, s’hauria de separar d’una vegada per totes la direcció i la gerència. Soc absolutament contrària a les designacions de confiança, perquè és una rèmora antiquada i feudal. Les estructures culturals s’han d’obrir als professionals amb experiència i coneixement. La desprofessionalització i la politització són l’inici de la decadència. I aquí al nostre país hi ha administracions, sobretot la Diputació, que el que fan és treballar en una mena de circuit tancat on això em toca a mi i això et toca a tu. Això és molt nociu. Quan van convocar la meva plaça, vaig pressionar perquè fos oberta. Em van dir que no tocava. Com serà ara la convocatòria? No ho sé, només sé com ha sigut la del Museu Marítim: un autèntic desastre.

S’hauria de quadrar, i no ho fa. Soc molt crítica amb el paper que està fent. Hi són només per fer manuals i excursions?

Va ser un no viure durant tres anys. L’únic suport que tenia era el de l’Ajuntament i el de la plantilla del museu. Tots vèiem que allò s’havia de redreçar perquè s’havia fet un projecte molt mal plantejat. Els museus queien físicament. Però amb aquell projecte no anàvem enlloc. Era insostenible de dalt a baix. I ens vam arremangar. Ara, vist a pilota passada, em sembla que vam aconseguir un impossible. Estic molt contenta d’haver-hi donat el tomb. I el to.

N’hi ha un que deixo fet i que hem liderat des de Sitges que em fa molta il·lusió. És una exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya que miren a Europa, una coproducció, la primera, de la Xarxa de Museus d’Art que s’obrirà a l’estiu i que compartim amb els museus d’Olot i de Valls. És un aspecte que no ha estat pràcticament plantejat per la historiografia.

Després de l’exposició amb una visió global del moviment que es va fer el 1994, ja no se n’ha fet cap més, mentre que de modernisme ha sigut un no parar. És un període a recuperar. Tinc dos projectes en marxa: el catàleg raonat de Sunyer i la meva tesi, sobre les segones ciutats. Abans, però, he d’enllestir un llibre del Palau de Maricel i un altre de Rusiñol a Girona, amb la beca que em va concedir la Fundació Valvi. Ah, i també acabo de fer la nova guia del Cau Ferrat, del qual, per cert, a la tardor celebrarem els 125 anys de la processó dels Grecos.

He anat escrivint, poc, perquè la gestió et devora. Tinc un poemari a mitges i un llibre de prosa poètica que s’està gestant. I la meva primera novel·la, que vaig començar l’estiu passat, una història d’amor, guerra i postguerra.

El meu model és el pare Batllori, que va morir, als 93 anys, just quan va acabar el Diplomatari Borja. He pogut treballar sempre del que m’agrada i, com diu, l’Edith Piaf, je ne regrette rien. I així vull fer-ho fins al final, amb el desig de deixar llavors que altres faran créixer. No tinc la síndrome de la propietat del coneixement, no.

No!