Llibres

Dins les caixes

Gemma Sardà publica la novel·la ‘Mudances’, en què parla dels camins solitaris de dos personatges atípics

Els dos protagonistes carreguen una motxilla emocional molt pesant

Fa sis anys, la bar­ce­lo­nina Dory Sont­hei­mer va sor­pren­dre amb una visió del nazisme a Les set cai­xes (Angle), en què va inda­gar la crua història fami­liar par­tint de la tro­ba­lla real de set cai­xes amb car­tes.

Gemma Sardà, a Mudan­ces, novel·la publi­cada per Coma­ne­gra que va que­dar fina­lista del premi Just M. Casero, plan­teja un joc lite­rari par­tint d’unes cai­xes ple­nes d’objec­tes. No en són set ni ens tras­lla­den a un drama tan uni­ver­sal, però per­me­ten al lec­tor seguir els camins, acci­ons i refle­xi­ons dels dos pro­ta­go­nis­tes.

La Lívia és una jove tra­duc­tora amb una acti­tud d’aïlla­ment volun­tari i una sexu­a­li­tat pecu­liar que, després de ser vio­lada, fuig a un poble on no havia estat mai. El Mar­cel és un rellot­ger ruti­nari que tot just s’ha jubi­lat quan la dona li demana el divorci. Ho accepta sense posar objec­ci­ons i se’n va a viure a la casa d’esti­ueig del poble on va viure de petit amb la seva mare, una actriu de renom que viu a França.

La Lívia rep tot de cai­xes de mudan­ces que en teo­ria con­te­nen el poc que tenia en un pis com­par­tit amb amics. El Mar­cel rep, pre­sump­ta­ment, les cai­xes que l’exdona li ha enviat amb roba i ram­poi­nes, entre els quals uns dia­ris íntims. Les cai­xes s’encre­uen els camins, com els pro­ta­go­nis­tes, i la curi­o­si­tat, la recerca, les apro­xi­ma­ci­ons sub­tils i sen­su­als es posen en marxa.

El cert és que l’obra par­teix d’unes cai­xes. “Un dia, sor­tint de casa, a Bar­ce­lona, vaig veure al car­rer una pila de cai­xes de mudan­ces sense cap nom ni ningú al vol­tant. Hi vaig estar una estona, allà, i vaig pen­sar «aques­tes cai­xes podrien anar a qual­se­vol casa i algú podria començar una vida nova»”, explica l’autora.

Gemma Sardà (Bar­ce­lona, 1967) és lingüista i tra­duc­tora, el 2016 va debu­tar amb La veu de Cyrano, amb què també va ser fina­lista del Casero.

Un cop tenia la gus­pira de Mudan­ces, calia tota la resta. “M’agrada començar a tre­ba­llar pels per­so­nat­ges i vaig crear-ne dos, en un punt d’inflexió, que pogues­sin començar una nova vida amb les coses d’algú altre. Tots dos car­re­guen una mot­xi­lla física molt lleu­gera i una d’emo­ci­o­nal molt pesant. Tots dos tenen ofi­cis tan­cats, soli­ta­ris, de con­cen­tració. I també coin­ci­dei­xen en l’absència del pare.”

La Lívia, “tot i ser molt jove, ha començat molts cops des de zero i s’ha hagut d’espa­vi­lar des de molt petita. Té por al com­promís, a ser aban­do­nada. Per això té un com­por­ta­ment sexual una mica sòrdid”, com és triar un home a la dis­co­teca i fer-ho dins del vàter, sense repe­tir mai amb cap home.

El Mar­cel, “a la ple­ni­tud de la vida, és un home que mai ha pres cap decisió; sem­pre les han pres per ell la mare i la dona”.

A l’obra també hi ha un ter­cer per­so­natge impor­tant: el poble. “El real és la Lla­cuna, de l’Anoia, però no vaig posar el nom perquè volia que qual­se­vol lec­tor pogués iden­ti­fi­car el seu poble. Si aga­fes la micro­to­ponímia, com ara fonts, es repe­tei­xen per tota la geo­gra­fia cata­lana.”

Tot i la pro­fessió, de tant en tant, Sardà trans­gre­deix el que és nor­ma­tiu i es deixa anar, estilísti­ca­ment. Això afa­vo­reix una nar­ració cor­recta for­mal­ment i amb dina­misme i fres­cor. “Busco la natu­ra­li­tat en la llen­gua, que els diàlegs flu­ei­xin”, i ho fan, com la resta de l’obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia