“Ens cal molta tendresa en el món, cuidar-nos i escoltar-nos”

Vaig anar a un concert de l’Àlex Cassanyes Big Band Project, ara fa un parell d’anys a l’Auditori de Vilafranca del Penedès. Jo no sabia gaire bé què anava a veure, només que en aquella formació de quinze components hi havia alguns músics que jo coneixia, entre ells dos membres del meu grup, i de fet hi vaig anar per això, bàsicament. Però vaig sortir del concert remoguda. Jo no sabia que l’Àlex Cassanyes escrivia música d’aquella manera, perquè fa unes composicions per a big band i tracta aquest tipus de formació d’una manera especial: sense swing, amb molts de matisos i dinàmiques diferents a les habituals. Jo l’estava escoltant i pensava: això està sent com un bany de sons curatius, una cosa que m’està arribant a l’ànima i m’està fent viure de nou aquella sensació que la música serveix per crear coses boniques en la gent que ens escolta. A més, em va agafar en una època en què jo no sabia cap on tirar, musicalment parlant, i fins i tot havia considerat deixar la música. I va ser al cap d’un any d’haver vist aquest concert que un dia em vaig il·luminar i vaig sentir que ja sabia el que volia fer: volia tornar a la cançó francesa que, en un moment de la meva vida, m’havia impactat i va ser el detonant perquè jo em posés a fer cançons i a interpretar-les, i volia fer-ho amb aquella formació que m’havia entusiasmat, per recuperar aquelles boniques cançons que m’havien marcat tant.

Vaig quedar amb l’Àlex, que no coneixia, i li vaig dir si li agradaria fer un espectacle de cançó francesa, amb els seus arranjaments i la seva big band, i de seguida em va dir que sí. Vam estar un any treballant-hi, ell centrat més en els arranjaments i jo en la selecció de les cançons, el concepte de l’espectacle i la gestió del projecte, i el febrer passat va estrenar l’espectacle a Vilafranca. Ara ja hem fet uns quants concerts i està sent una molt bona experiència.

Sí, ha estat un treball molt diferent, perquè l’Ombre de Ton Chien érem un grup en el qual, encara que jo era l’autora de les cançons, tot el treball d’arranjaments el fèiem en comú, quan quedàvem per assajar, i acabàvem trobant la cançó final entre tots. En aquest cas, per començar no són cançons meves, sinó versions, i el que he fet jo ha estat seleccionar-les i despreocupar-me, perquè després les vaig passar a l’Àlex i ell en va fer els arranjaments a casa seva, i després aquest treball es va traslladar a uns assajos, amb els catorze músics llegint les partitures. I evidentment tampoc no és el mateix estar a sobre de l’escenari amb quatre músics que amb catorze músics al darrere, que de vegades estan tocant amb molta potència, però no sempre, perquè justament la gràcia de l’Àlex com a arranjador és que també pot aconseguir que els músics toquin fluix o que no toqui tothom a la vegada.

He seleccionat aquelles cançons que m’han marcat durant la meva relació amb la cançó francesa, aquells temes que en algun moment em van fer pensar que algun dia m’agradaria cantar-los. En principi, aquest va ser el criteri, però després ens vam anar adonant que, no sé si pel moment vital que jo estava passant, totes tenien un vincle amb la tendresa i totes, d’alguna manera, explicaven coses bastant dolces i empàtiques. No havia triat cançons violentes, com ho havia fet en altres èpoques, amb l’Ombre de Ton Chien, com ara Au suivant, de Jacques Brel, que parla d’algú que està en un prostíbul esperant el seu torn. En aquest cas, eren cançons que parlaven més de tenir proximitat o cura amb les persones i, com a més dins del repertori hi havia la cançó La tendresse, de Jacques Brel, vam decidir posar-li aquest títol a l’espectacle, perquè el concepte engloba realment totes les cançons.

En aquest cas, amb tants d’elements a l’escenari, és més difícil de gestionar segons quines coses i per això hem fet una cosa més clàssica, escènicament parlant: és més un concert estàndard que no un espectacle amb un component teatral. Sí que hi ha factors diferencials, com ara la manera en què estan situats els músics, en semicercle i no de la manera habitual en les big bands. I jo també he treballat amb l’actriu Laura Aubert, que m’ha orientat en la part interpretativa de les cançons i a fer una mica el treball d’escena: des d’on canto cada cançó, com entrem i sortim de l’escenari tantes persones, el treball de llums, etc. Però comparat amb altres espectacles amb l’Ombre de Ton Chien, sobretot el del darrer disc, Un pas i neu i un pas, en què hi havia una aposta forta per la teatralització, aquí no hi és tant.

Sí que ens agradaria fer un disc, però La tendresse ha nascut com un espectacle, i la decisió de fer o no un disc la deixem per més endavant. Ens estan demanant el disc, a les entrevistes i a la sortida dels concerts, i seria molt maco que quedés constància d’aquestes versions que estem fent, perquè som molt curioses i van molt més enllà del que es podria imaginar a l’hora de fer nous arranjaments d’aquestes cançons. L’Àlex se les ha apropiades i les ha fetes al seu estil, i per això valdria la pena fer-ne un disc.

Vam fer l’últim concert de l’últim disc el juny del 2016 i la idea era deixar el projecte aturat. Es pot dir que jo era el motor del projecte, perquè treballàvem amb cançons meves, i jo he passat per una època en què no he volgut pressionar-me per fer cançons noves i he estat fent altres coses, sobretot relacionades amb l’educació musical, que és el meu altre ofici. Estic treballant amb nens molt petitons i ho passo molt bé fent música amb ells. Després, si més endavant torno a tenir ganes de compondre cançons noves, no descarto que torni amb L’Ombre de Ton Chien, perquè com ja he dit alguns dels músics del grup toquen a la big band i no hem perdut el contacte. De ganes de fer coses junts, sempre n’hi ha, però ara mateix necessito una altra cosa. De vegades sembla que un grup tingui l’obligació de publicar un nou disc cada dos anys. Jo no ho veig així.

Sí, he compost una mica a comanda, per exemple cançons per a una editorial que publica llibres infantils per aprendre francès. Ha estat un treball molt interessant. També he compost temes per a una obra de teatre familiar que es dirà La parada dels somriures, d’Ohissa Teatre, inspirada en un personatge d’una cançó meva. Són projectes que m’han permès de fer cançons d’altres maneres.

Jo crec que és submissió, perquè en aquesta cançó el protagonista s’està deixant trepitjar d’una manera brutal. A mi sempre m’ha agradat aquesta frase per com està escrita i també perquè, treta de context, pot ser una imatge divertida. A la primera època del grup, quan fèiem versions de cançó francesa, també intentàvem posar-nos a l’ombra de tots aquells autors que nosaltres reinterpretàvem humilment i per això vam triar la frase com a nom del grup, no perquè estigui d’acord amb el que volia transmetre Brel amb aquesta cançó, perquè si algú em diu això, li contesto directament que s’ho faci mirar: si algú t’ha de fer sentir així, no val la pena.

És cert que moltes cançons d’aquella època estan marcades per l’amor romàntic, aquesta visió de l’amor que tots hem adquirit i que ens hem cregut. Jo crec que en aquest espectacle hi ha cançons que, tot i estar majoritàriament escrites en els anys seixanta, fugen una mica d’aquest estereotip. Hi ha, per exemple, una cançó que un pare li dedica a la seva filla de sis mesos i li diu que ell havia estat un macarra i que mai no s’hauria imaginat que arribaria a estimar tant algú com a ella. I un altre tema parla d’uns nens que van en bicicleta, amb la joia que només pots sentir quan ets petit i te’n vas a jugar una estona amb els amics, després del col·legi. La tendresa pot estar en molts llocs i és també la reivindicació que volem fer amb aquest espectacle: més enllà de fer un homenatge a aquestes belles cançons, la idea era subratllar que ens cal molta tendresa en el món, cuidar-nos els uns als altres i escoltar-nos, sentir tendresa en un sentit ampli: cap als altres, cap a un mateix i també cap a l’entorn natural que ens envolta.

Sí. Així com a les presentacions de l’últim disc vaig treure la paraula de l’escenari i no parlava gens, en aquest cas he tornat a parlar, perquè crec és molt important explicar per què he triat cada cançó, què aporta i què hi trobo de bonic per compartir-ho. En els últims temps he reflexionat molt sobre què vull deixar jo en aquest lloc de pas que és la vida, i crec que si pujo a un escenari ha de ser amb un objectiu més enllà de la música. Tinc ganes que la gent se’n vagi a casa una mica remoguda per la tendresa i que això pugui –o no– ocasionar que aquesta tendresa s’escampi per tot arreu.