Llibres

RAFEL NADAL

escriptor

“Tots hem tingut una família de substitució”

En general, jo crec que es tracta de construir paisatges físics i humans creïbles
La guerra i la postguerra són literàriament molt atractives perquè treuen el millor i el pitjor de les persones
Els amics poden substituir la família, però la família de sang sempre estira
No soc partidari de l’equidistància, el que pretenc en la literatura és ser un no-alineat
Vostè segueix una tra­dició d’escrip­tors que pro­ve­nen del peri­o­disme. De fet, després d’una llarga tra­jectòria en la premsa escrita, va estre­nar-se en la lite­ra­tura quan ja tenia a la vora de cin­quanta anys. Diguem-ho per als aspi­rants a escrip­tors o escrip­to­res que ho puguin estar lle­gint: mai és tard per ini­ciar-se en l’aven­tura literària.
Sí. Jo de jove­net ja havia escrit molt: tea­tre, poe­sia, m’havia pre­sen­tat al premi Recull amb dis­set anys i havia gua­nyat el pri­mer accèssit. Després amb el peri­o­disme ja sabem què passa, que no tens prou temps per a tot, i em vaig acos­tu­mar a guar­dar els guions al cap. Vaig aca­bar la car­rera de peri­o­disme amb un munt de pro­jec­tes men­tals i algu­nes notes. Fins que m’hi vaig poder posar.
Vostè diu: “Porto el peri­o­disme a l’ADN però ara em puc per­me­tre dedi­car més temps a les coses. Allò que els dia­ris fan en un sol dia i en un únic foli ho puc fer en qua­tre-cen­tes pla­nes i en dos o tres anys.” Es tracta d’una frase que marca molt bé la diferència entre peri­o­disme i lite­ra­tura.
El diari t’obliga molt a triar entre el blanc i el negre. Un lli­bre, en canvi, et per­met incor­po­rar més mati­sos. Això no vol dir que sigui par­ti­dari de l’equi­distància, cada cas que ana­lit­zes té una valo­ració moral. El que pre­tenc en la lite­ra­tura és ser un no-ali­neat, que el lec­tor pugui pren­dre par­tit a mesura que va sabent més coses dels per­so­nat­ges. Tot i que en una novel·la no hi ha d’haver judi­cis morals.
Els seus ini­cis lite­ra­ris van molt lli­gats a la memòria. Les seves dues pri­me­res novel·les, ‘Quan érem feliços’ i ‘Quan en dèiem xam­pany’, fan ser­vir molts ele­ments auto­bi­ogràfics, com ara la memo­ra­ble escena aque­lla del nen que som­ni­ava que­dar-se tan­cat a dins d’una con­fi­te­ria. Les experiències per­so­nals sem­pre enri­quei­xen la ima­gi­nació, si més no en escrip­tors com vostè.
En gene­ral jo crec que es tracta de cons­truir pai­sat­ges físics i humans creïbles. I com més deta­llista ets, com més t’apro­xi­mes al que vols expli­car, més uni­ver­sal és el resul­tat. D’altra banda, la guerra i la post­guerra són literària­ment molt atrac­ti­ves perquè tre­uen el millor i el pit­jor de les per­so­nes. Si con­fron­tes els per­so­nat­ges a situ­a­ci­ons molt difícils, els obli­gues a actuar amb una certa radi­ca­li­tat i fas que els surti l’ànima d’una manera molt eficaç.
Par­tint, però, d’una història real, que és el que pre­ci­sa­ment li va pas­sar a vostè amb ‘El fill de l’italià’ quan, al final d’un club de lec­tura, un dels assis­tents se li va cos­tar per dir-li: “Conei­xes la història del miler de mari­ners ita­li­ans que el 1944 va anar a parar a Cal­des de Mala­ve­lla?”
Va anar exac­ta­ment així. Es trac­tava del jutge de pau de Cal­des, que havia assis­tit al club de lec­tura de La male­dicció dels Pal­mi­sano i al final de l’acte m’ho va venir a expli­car. Quan vaig veure que la història em començava a entram­par d’una manera bru­tal, vam que­dar per dinar i ales­ho­res ell va fer que la història m’ena­morés. Sobre­tot quan em va dir que d’aque­lla estada del 1944 dels ita­li­ans n’havia que­dat un ras­tre del que abans se’n deia “fills il·legítims”.
I esti­rant aquest fil va tro­bar en Mateu, el motor de la història. D’una banda, ell va expli­car-li la seva vida. De l’altra, la docu­men­tació guar­dada pel jutge de pau va aju­dar-lo a recons­truir la vida de Cal­des del 1944, un poble que ales­ho­res tenia poc més de dos mil habi­tants, tres bal­ne­a­ris i dues pen­si­ons gros­ses.
L’arri­bada dels mari­ners va ser una autèntica revo­lució. Molts homes del país havien mort en la guerra o havien mar­xat a l’exili o esta­ven tan­cats a les pre­sons fran­quis­tes. Una revo­lució a tots els nivells, perquè aquells nois ita­li­ans rebien un petit salari del con­so­lat i, per tant, les boti­gues en deien bé. També les dones de pagès que mena­ven els camps i el bes­tiar totes soles. Els nois van por­tar a Cal­des com­pa­nyia, diners i algun fes­teig.
I també alguns pro­ble­mes. Bas­teix la ficció amb una sen­sació de vera­ci­tat per­ma­nent, sobre­tot quan narra epi­so­dis com l’intent d’obrir un prostíbul a la zona. I repro­du­eix les car­tes de les auto­ri­tats de l’època que van haver de resol­dre el dilema de si per­me­tien l’ober­tura del local o no.
Totes les car­tes que hi ha al lli­bre són verídiques. També les que s’envi­a­ven en Mateu i la Neus, tot i que són car­tes recons­truïdes amb el més impor­tant que es deien. Amb les car­tes ofi­ci­als passa exac­ta­ment el mateix. En algu­nes hi ha algun retoc per fer-les més ente­ne­do­res, però estan basa­des en docu­men­tació real, en el llen­guatge, en la hipo­cre­sia de l’època.
Estem par­lant de la post­guerra, per tant de violència en temps de pau. En aquest sen­tit, la seva és una novel·la sobre la importància de la memòria, de la neces­si­tat de recu­pe­rar la iden­ti­tat pròpia. Fins i tot con­tra­ve­nint unes pro­ves d’ADN.
Aquesta és la història d’en Mateu, el ter­cer de cinc ger­mans que viu en una casa molt pobra de Cal­des i se sent dife­rent des del pri­mer dia. I al cap de poc no només se’n sent sinó que se sap dife­rent perquè en aque­lla època hi havia un cert des­ver­go­nyi­ment i veu com pel car­rer les àvies comen­ten: “Que trem­pat ens ha sor­tit l’ita­li­a­net.” No el pre­o­cupa això del pare ini­ci­al­ment, sinó que vol dei­xar enrere la misèria i els crits. Encara avui en Mateu no suporta sen­tir cri­dar.
Li va ense­nyar el resul­tat, abans de publi­car-lo?
M’interes­sava molt fer-ho perquè he fic­ci­o­nat part de la seva vida i no volia que hi hagués res que pogués con­tra­dir la seva per­so­na­li­tat. Crec que n’ha que­dat molt con­tent.
Fins ara hem par­lat d’‘El fill de l’italià’, però no hem par­lat encara de la seva mare i del seu pre­sumpte pare, és a dir, de la Joana i en Ciro. El lec­tor intu­eix des del pri­mer moment que es pro­duirà l’encon­tre sexual entre aques­tes dues per­so­nes però fa la impressió que, a diferència d’altres novel·les, en aquest cas vostè es mos­tra con­tin­gut. El sexe sem­pre és com­pli­cat en la lite­ra­tura, hi ha el perill d’exce­dir-se i alhora de fer curt.
Sí, però a mi em sem­blava que en aquest lli­bre no feia falta anar més lluny. Es trac­tava de par­lar sobre­tot de la ten­dresa, la com­pa­nyia, la soli­da­ri­tat, que és el que a mi m’ha sem­blat des­co­brir en les per­so­nes del Cal­des d’aque­lla època. La Joana des­co­breix a través d’en Ciro que exis­tei­xen altres homes, que la res­pec­ten, que li expli­quen històries, que inten­ten aju­dar-la, que la fes­te­gen... I tot això li per­met redes­co­brir-se a ella mateixa i pen­sar que segu­ra­ment en unes altres cir­cumstàncies podria haver tin­gut una vida dife­rent. Tenint en compte que ales­ho­res no és que no pogues­sis reac­ci­o­nar con­tra aquesta pressió, és que ni tan sols podies som­niar-ho.
Es tracta també del tema de la pater­ni­tat, però al final no importa tant qui van ser els nos­tres pares, sinó qui ens van fer de debò de pares.
Suposo que és una obsessió que em ve dels meus anys d’inter­nat al Collell. Jo for­mava part d’una família de dotze ger­mans i m’enyo­rava una boge­ria. Però a la vegada aprens des del pri­mer any que al cap de vuit dies has de tenir els teus amics, que pas­sa­ran a ser la teva família, gent amb qui ho com­par­tiràs tot. Quan fa fred, la fa per a tots; quan tenim por, en tenim tots. Quan ens rebel·lem con­tra la dis­ci­plina dels mos­sens neces­si­tem aju­dar-nos els uns als altres. Per tant, durant cinc anys tens els teus amics, que es con­ver­tei­xen en la teva família. Però després surts del col·legi i els subs­ti­tu­ei­xes per uns altres amics que tor­na­ran a ser eterns i insubs­tituïbles però que tor­naràs a subs­ti­tuir quan toqui. Tots hem tin­gut una família subs­ti­tutòria en algun moment de la vida i tots hem des­co­bert també que la família de sang estira molt.
A vega­des és com si les novel·les no vol­gues­sin ser aca­ba­des. A vostè li passa, i el lec­tor s’ho tro­barà, quan al final s’adona que li cal afe­gir un ‘post scrip­tum’ per donar veu i pro­ta­go­nisme a una per­sona deter­mi­nada. Va con­si­de­rar que fins que no fes això la novel·la no esta­ria aca­bada?
Efec­ti­va­ment, la novel·la neces­si­tava aquest final amb pis­tes sobre quina és la veri­tat perquè molt aviat s’acla­rei­xen algu­nes coses que després no són com sem­blen. El lec­tor pot arri­bar a la plana sei­xanta i pen­sar que ja se li ha expli­cat tot. Després veurà que tot torna a començar i tot pot ser dife­rent. A més, la història de l’Ovi­lio és real, vaig des­co­brir-la en un dinar amb ofi­ci­als de la marina ita­li­ana i amb un exmi­nis­tre de la Defensa, tots de l’asso­ci­ació de super­vi­vents del Roma. Allà em van par­lar d’aquest per­so­natge i de la seva història, de com va por­tar a la but­xaca durant setanta anys la foto­gra­fia de la seva xicota cata­lana de Vidre­res.
Vostè ha entrat en aquesta novel·la com a autor i d’alguna manera també com a per­so­natge. És una opció d’autor que ja ha fet ante­ri­or­ment, invo­lu­crar-se en la història a títol per­so­nal.
Sí. He cone­gut la gent de la qual parlo i aquesta gent sabia que jo volia con­ver­tir la seva història en una història pública. Calia assu­mir el paper de nar­ra­dor perquè amb totes les veus dife­rents que hi inter­ve­nen era impor­tant posar-m’hi. Per això hi ha l’escena ini­cial al cemen­tiri en la qual en Mateu parla direc­ta­ment amb mi. I per això hi ha les esce­nes ita­li­a­nes en les quals hi soc igual­ment pre­sent.
Gràcies, Rafel, per aquesta novel·la que d’alguna manera forma un díptic amb ‘La male­dicció dels Pal­mi­sano’. Qui sap?, pot­ser aques­tes seran dues parts d’una pos­si­ble tri­lo­gia que li volta pel cap. Rafel Nadal som­riu però no revela la incògnita.

Més projectes a les mans

Rafel Nadal és periodista, articulista, tertulià, assagista i novel·lista. Va estrenar-se en la literatura publicada després d’una llarga trajectòria en la premsa escrita, tot i que, confessa, tota la vida havia portat a dins el cuc de la narrativa i moltes idees al cap. El fill de l’italià confirma l’atracció per Itàlia que ja va mostrar a La maledicció dels Palmisano, però, més enllà del paisatge, les constants en la seva obra són la infantesa i la memòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia