Contra l’estigma

Fa quatre anys justos, Luis Benvenuty va publicar la sorprenent Ojalá te suba todo, a l’editorial Carena, la mateixa amb què ara presenta Te van a coger. La potència, tècnica i de contingut, de la seva narrativa és una raresa en el nostre mercat. Un Dragon Khan emocional, amb calat intel·lectual i humor, del que no vols baixar.

Te van a coger està protagonitzada per un periodista que es diu Luis Benvenuty i té un fill una mica especial. Un joc de miralls. L’alter ego de l’autor pateix trastorns obsessius compulsius i està fart del món; tot és una merda i per això pinta mosques per tot arreu.

De qui no està cansat és del seu fill, Guzmán. La relació paternofilial és una lluita del pare per defensar la diferència del fill i la pròpia, i per no voler acceptar que se’ls estigmatitzi.

Benvenuty és un autor lent i amb poc temps. “Per mi escriure és un acte de fe; m’hi poso de nit, quan ja estic esgotat. A més, soc molt lent perquè reescric constantment. Quan tinc cent folis, torno a començar. Així fins que soc amic dels personatges, sé d’on venen i on van, i soc l’amo de l’univers”, comenta.

El ritme narratiu és abassegador, de vegades com una novel·la riu, i la puntuació, arriscada. “El ritme i la puntuació no són opcions que adopti de bon començament. De mica en mica, vaig construint la veu de la novel·la, el to. El joc de la puntuació està pensat per transmetre al lector la sensació que la realitat és un bombardeig permanent d’informació.”

En la conversa apareixen noms com ara Irvine Welsh, Burroughs, Bukowski, Rulfo, Doctorow... I es fonen amb alguns del temes de l’obra: la visió crítica del món de la premsa, del món de l’art, de la societat. “Aquest llibre és un exercici de rebuig. Si el món em fa mal, jo també n’hi faré. Parlo malament de gairebé tot el que conec. Del periodisme perquè és del que treballo. Si fos metge, parlaria malament de la medicina.”

“Les subtilitats de la vida quotidiana són les que em criden l’atenció. No soc un pensador polític”, opina, tot i que, poc després, afirma: “El sistema assimila qualsevol acte de subversió. Al protagonista li passa que el que està fent per ràbia, els grafits de mosques que pinta fugint dels mecanismes de control, acaba sent assimilat pel sistema i el converteix en article de consum.”

Com que beu del que coneix per escriure, el seu fill potser es podria sentir molest. “He pensat molt en el seu dret a la intimitat i tot això. Cal no oblidar que és una ficció. I espero que li agradi, quan tingui vint anys i l’hi doni a llegir. Perquè parteix de l’amor i crec que si surt de l’amor no pot ser dolent. Però potser soc una mica ingenu. Les motivacions del protagonista es manifesten a través de l’odi, el fàstic, el rebuig, la ràbia cap al món que el rebenta, però parteix de l’amor.”

La mena de diferència de què parla queda bé en personatges de ficció com ara Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory, per posar un sol exemple, però no en la vida real. “Kierkegaard deia que als qui insisteixen a conquerir la llibertat, primer els titllen d’excèntrics; si continuen volent ser diferents, diuen que són malalts i necessiten teràpia, que cal modificar-los perquè acabin tenint els mateixos objectius que la resta, i si, tot i això, encara insisteixen a no fer com la resta, aleshores passen a ser criminals que cal tancar, perquè són un perill, són subversius.”

Luis Benvenuty, literàriament, té la mossegada del diable de Tasmània, però amb dents de sucre, una mirada sagaç i un estil endimoniadament personal. Potser per això és un autor minoritari que guanya els lectors d’un en un, exercint de xarlatà, cosa que, d’altra banda, li encanta. “Sempre he volgut fer riure. Fer riure és una de les coses més fantàstiques que hi ha.”