Llibres

MIA COUTO

CONTADOR D’HISTÒRIES I PREGONER DE SANT JORDI 2019 A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

“Deixar de somniar significaria la fi del món”

“No hi ha cap forma pacífica per conciliar modernitat i tradició”

“A Moçambic, les persones es moren però segueixen presents entre els vius. El bon govern depèn de com escoltem la voluntat d’aquests morts”

La literatura és una manera d’aportar pensament al món, no és només entreteniment o art
Em preocupa que les persones hagin deixat de ser autores de les seves pròpies històries

Als vol­tants de plaça Urqui­na­ona només cami­nen els turis­tes un matí de dilluns de Pas­qua. Mia Couto atén els mit­jans a l’hotel Negresco, asse­gut entre coi­xins i amb un som­riure entre còmplice i edu­cat. L’endemà (avui, a les 19 h) par­ti­cipa en el pregó de Sant Jordi a l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. El pregó està orga­nit­zat per Bibli­o­te­ques de Bar­ce­lona en col·labo­ració amb les edi­to­ri­als Alfa­guara i Edi­ci­ons del Peris­copi. En aquest fes­tiu mandrós, els de Peris­copi con­vi­den la premsa a par­lar de lite­ra­tura arran d’una novel·la del 1992, aca­bada de tra­duir l’any pas­sat al català: Terra somnàmbula. La va escriure enmig d’una guerra que sem­blava ina­ca­ba­ble a Moçambic. Com la que patei­xen els pro­ta­go­nis­tes d’aquest lli­bre de nar­ra­ci­ons. Couto pre­fe­reix que l’iden­ti­fi­quin com a nar­ra­dor d’històries.

La novel·la parla més d’imat­ges poètiques i reflexió que d’una acció heroica tre­pi­dant de plena guerra.
Això té a veure amb la tra­dició afri­cana. Ens agrada expli­car històries i trans­me­tre-hi pen­sa­ments. També hi apa­reix la idea cir­cu­lar del temps. Terra somnàmbula sub­ver­teix el temps cro­nològic: es pot dir que acaba com ha començat. Amb el lli­bre volia fugir de la rea­li­tat de la guerra. Vaig començar a escriure’l en plena violència i, només cap al final de la seva redacció, es van començar a sen­tir rumors d’un pos­si­ble acord de pau. Sem­blava un con­flicte sense solució. Aquest és un lli­bre de recerca.
Queda clara la impu­ni­tat de la guerra. L’abús del poder dels pri­vi­le­gi­ats res­pecte als súbdits. Lle­git a Europa, es tra­du­eix en el domini del Pri­mer Món res­pecte al Ter­cer i el Quart Món?
Queda c
lar que els grans poders fabri­quen les guer­res. A vega­des, sobre grans men­ti­des com es va veure a l’Iraq. El con­flicte de les grans potències s’ha patit molt més a l’Àfrica i al Pròxim Ori­ent que al Vell Con­ti­nent. Però també hi va haver con­flicte perquè en cap moment es va dema­nar permís per voler can­viar els mons cul­tu­rals i mítics ori­gi­nals de Moçambic. Durant molt temps, s’ata­cava els símbols de moder­ni­tat com el tren o l’autobús perquè s’ente­nia que atemp­ta­ven con­tra les for­mes tra­di­ci­o­nals.
Com es pot con­ci­liar moder­ni­tat amb tra­dició?
A través de la violència. No hi ha cap forma pacífica. Se’ns va pro­po­sar una pro­posta de nació que volia homo­geneïtzar les més de 25 cul­tu­res amb els seus per­so­na­lis­mes i auto­ri­tats. Era indi­fe­rent que el model fos soci­a­lista o capi­ta­lista. Cap dels dos tenia en compte les mino­ries. Durant molts anys, segu­ra­ment de bona fe, es va pro­var d’anul·lar par­lar d’ètnies: tots érem moçambi­que­sos. Es va pro­hi­bir par­lar cap de les 25 llengües, que eren vives i pre­do­mi­nants.
Les dones són les més vul­ne­ra­bles en la guerra. Però no els dona cap paper pro­ta­go­nista al lli­bre.
És un reflex de la soci­e­tat abso­lu­ta­ment patri­ar­cal. A la pri­mera dona que va publi­car fora de Moçambic, Pau­lina Chi­zi­ane, se la va mal­trac­tar perquè no es con­si­de­rava que tingués dret a expli­car històries i a par­lar des la seva inti­mi­tat i la seva sexu­a­li­tat.
Avui es parla que molts ele­ments cons­truïts pels humans (el món dels plàstics) ens sobre­viu­ran cen­te­nars d’anys en forma de brossa. Quina visió es té de l’eco­lo­gia a Moçambic?
No fun­ci­o­na­ria aquesta tesi. Perquè les per­so­nes es moren igual­ment però seguei­xen pre­sents, no s’entén igual el con­cepte de mort. Ells gover­nen amb nosal­tres. El bon govern depèn de com escol­tem la volun­tat d’aquests morts. Tam­poc exis­teix la paraula futur en cap llen­gua: hi ha la idea d’un temps que vindrà, però no ens podem anti­ci­par en el temps.
L’immi­grant viu una desgràcia major que l’autòcton. No és ben­vin­gut. A Europa, també patim aquesta incom­prensió.
Crec que cal par­lar de més immi­gració que la que es pro­du­eix a Europa a través de la Medi­terrània. També es pro­du­eix una immi­gració dins de l’Àfrica: nosal­tres rebem per­so­nes de Burundi, Etiòpia, Somàlia, de les zones dels Grans Llacs... que venen a Moçambic o hi pas­sen per anar a Sud-àfrica. Té un pes molt gran i mai se’n parla als mit­jans euro­peus. Val la pena pre­gun­tar-s’ho i fixar-s’hi perquè suposa un pes molt més gran que el que puguin tenir en relació amb la denúncia de països com Espa­nya o Itàlia.
La lite­ra­tura és una bona eina per trans­me­tre idees?
És una fórmula molt eficaç. A Moçambic no només es viu la immi­gració. La mateixa idea de nació es va trans­for­mar. A la novel·la, també hi ha per­so­nat­ges que estan bus­cant la seva nació, sense sor­tir de casa. Alguns d’ells se sen­ten expul­sats sense que mai sur­tin del seu lloc.
On queda l’ànima de la tra­dició en un món de per­so­nes que gau­dei­xin d’uns pri­vi­le­gis per sobre dels altres?
Podríem par­lar de les xar­xes per­so­nals. A Moçambic, una per­sona òrfena se la con­si­dera pobra perquè ha per­dut les xar­xes soci­als de suport. Jo visc a Beira, que fa un mes va ser arra­sada per un cicló. Es va inun­dar tota la regió. Al 1985, havia escrit una obra que ima­gi­nava aquesta situ­ació: hi havia un vell que s’espe­rava dalt d’un arbre que el res­ca­tes­sin. Quan va arri­bar el vai­xell li van dir que li podien donar coses per sal­var-lo de la mort. Però ell els recri­mi­nava: “Qui em sal­varà de la vida?” Com podia recu­pe­rar els seus fami­li­ars, el seu lloc de suport?
Bona part del lli­bre els dos pro­ta­go­nis­tes es refu­gien en un bus incen­diat. També Wadji Mouawad ho fa contínua­ment en el seu tea­tre. També sor­geix d’una experiència per­so­nal?
Durant la guerra, que va durar 16 anys i va matar un milió de per­so­nes, no podíem sor­tir de la ciu­tat. Però vam veure les imat­ges dels auto­bu­sos incen­di­ats i sí, ens va cau­sar un fort impacte. És una imatge que em remet direc­ta­ment a la duresa de la guerra.
Demà [avui per al lec­tor] par­ti­cipa en un diàleg que té un aire de pregó de Sant Jordi. De què par­la­ran?
Suposo que par­la­rem d’un lloc comú que és la lite­ra­tura. Dels llocs en què un lli­bre és un vehi­cle. Les històries arri­ben i por­ten un mis­satge de la importància de la cons­trucció d’històries. És una manera d’apor­tar al món no en forma d’entre­te­ni­ment o d’art sinó de pen­sa­ment.
Però l’art també és una forma d’expres­sar el pen­sa­ment, no?
Sí però no és només això. L’escrip­tor només faria lite­ra­tura si no expressés pen­sa­ment en aquesta nar­ració d’històries.
L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona impulsa, a través d’un pro­grama de coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal, els clubs de cul­tura. Com hi col·labora vostè?
Fa només qua­tre anys que la meva família va crear una fun­dació per impul­sar lec­tors i escrip­tors, com ja havia fet el meu pare anys enrere. Ofe­ria a les per­so­nes que no tenien mit­jans la pos­si­bi­li­tat de publi­car lli­bres. Durant aquests 4 anys, hem publi­cat 14 títols que no s’hau­rien pogut publi­car, també fem tallers de lite­ra­tura i con­vi­dem autors cone­guts.
Es lle­geix prou a Moçambic? I a la resta del món?
No, però el que em pre­o­cupa més és que les per­so­nes hagin dei­xat de ser auto­res de les seves pròpies històries. No es tracta només d’acon­se­guir lec­tors entre els joves sinó que dis­po­sin de canals per pro­duir la seva pròpia lite­ra­tura.
La devas­tació de ‘Terra somnàmbula’ remet al ‘Meca­nos­crit del segon ori­gen’ de Manuel de Pedrolo, del 1974?
Hi ha el paral·lelisme de la fi del món. Els que són capaços de sobre­viure neces­si­ten un món dife­rent. No hi caben en aquest món. Han de voler escriure i som­niar. Durant els 16 anys de con­flicte, mai vaig dei­xar de som­niar. Pen­sava que si ho dei­xava de fer, allò sí que seria el final de tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.