Art a vida o mort

El 2001, el món va plorar desconsoladament la destrucció dels budes gegants de Bamiyan per part dels talibans afganesos. Aquell mateix any, Barcelona va decidir treure de l’espai públic el monument als caiguts, de Josep Clarà, després d’un atemptat terrorista (ja era el tercer de què era objecte, i aquest el va deixar fet un nyap). Sense entrar en un debat estètic (que per descomptat guanyarien els budes), aquestes dues accions ens posen davant d’un mirall en què sovint ens costa veure’ns reflectits al segle XXI i en el nostre context suposadament civilitzat: l’art desperta sentiments tan viscerals que poden dur a actuar amb extrema violència, fins a exterminar-lo. O a tot el contrari: a adorar-lo d’una manera malaltissa.

“És tan incomprensible com inevitable. Però que l’art desaparegui no és la fi del món. Destruïm per construir”, exclama l’arquitecte Pedro Azara, el comissari del pavelló català de la Biennal de Venècia. L’art, en definitiva, ens fa perdre el cap, i amb aquesta expressió tan suggestiva es presenta Catalunya en el gran esdeveniment internacional de l’art, que obre les portes al públic dissabte, a través de l’Institut Ramon Llull.

Venècia sap més bé que ningú què significa estar condemnat a l’abisme. I, alhora, què significa fascinar. A la Venècia que s’enfonsa i que meravella, Catalunya hi ha portat quatre monuments amb un historial controvertit. A Venècia tot és lent, al ritme melangiós de l’aigua tancada, i així és com ha arribat, en dos vaixells, aquest exèrcit d’escultures, de grans dimensions i pes, als Cantieri Navali de l’illa de Sant Pietro, tot desafiant inclús una tempesta desbocada.

Un Brossa incòmode

Lluir, no llueixen, perquè s’han disposat com si estiguessin en un magatzem, defenestrades de l’espai públic, que és el que a dues de les quatre peces els ha passat en temps recents. Record d’un malson, de Joan Brossa, el cap decapitat sobre una safata de l’alcalde franquista José María Porcioles, va tenir una vida ben efímera al carrer. L’artista la va regalar a Sant Adrià de Besòs el 1991, però només es va poder exposar un únic dia. Va reaparèixer en dues ocasions més, en emplaçaments diferents, i de nou es va evacuar al cap de res. Finalment, va trobar el seu repòs definitiu al Museu de la Història de la Immigració a Catalunya.

Però com és possible que incomodés tant aquell cap artificial? “Les estàtues són éssers vius: ens semblen vius. I algunes ens desperten més passions que els éssers vius de veritat. No són inertes: ens influeixen de tal manera que controlen les nostres reaccions”, subratlla Azara. Reaccions de tendència molt diversa que poden arribar a confluir en una mateixa imatge. N’hi ha un exemple al pavelló català de Venècia: el pas de Setmana Santa del Sant Enterrament, que fa pocs dies va fer sortir en processó el Gremi de Marejants de Tarragona. Va ser creat al segle XVIII. Durant la Guerra Civil els incontrolats el van cremar. I el 1942 el van tornar a construir. Actualment el veneren 100.000 persones.

Que ho preguntin també a l’estàtua que es va erigir a Premià de Dalt dedicada al president Jordi Pujol, si n’és, de fàcil passar de ser idolatrada a odiada en un tancar i obrir d’ulls. De rebre flors va passar a rebre pintades i cops de martell (va perdre un dit, la van intentar decapitar…). Aquesta, d’obra, no és present físicament al pavelló, però sí que està documentada junt amb una desena més de casos problemàtics.

En democràcia, els monuments als caiguts han estat un dels objectius preferents dels iconoclastes. I d’aquests, a Venècia, Catalunya també n’hi ha dut un, el que va crear Genaro Iglesias el 1963 a Balaguer (i que va ser desnonat el 1982). La història d’aquesta obra té una aura de gesta, i no precisament la que els franquistes volien representar en honor dels seus homes de la guerra. Iglesias, un escultor republicà represaliat, va rebre l’encàrrec d’esculpir un soldat nacional amb una arma besant una bandera. Però ell va optar per una altra versió: un camperol amb una aixada que fa un petó a una mena de piràmide. Sí que hi ha un casc, però tirat a terra. Per estrany que sembli, ningú es va adonar d’aquesta simbologia comunista encoberta. La peça s’ha reinterpretat recentment i “és molt probable que torni a l’espai públic”, avança Azara.

El que no n’ha marxat mai (només ara per anar a la Biennal) és el monument a Lluís Companys de Francisco López, situat al passeig de Sant Joan, però això no vol dir que no hagi estat objecte de transformacions. Només ser instal·lat, el 1998, un grup d’artistes el van ruixar de pintura per donar-li més vida, ja que el veien artísticament massa clàssic. A la imatge del president republicà li han dedicat altres homenatges més grollers. Algú hi va gravar una esvàstica.

A la ciutat dels canals hi ha viatjat, com la resta d’escultures, per rememorar els actes vandàlics i afectuosos que ha sofert. A dins del pavelló i també a fora, amb una performance que Marcel Borràs està fent aquests dies previs a la inauguració de la Biennal i que és una llàstima que no tingui continuïtat, perquè només l’hauran pogut veure els professionals de l’art. En quedaran de testimoni unes fotografies penjades al pavelló. I la màquina expenedora on es poden comprar els objectes que es fan servir habitualment per atacar o per reverenciar les estàtues: pedres, encenedors, flors, ciris… i dinamita. D’entrada, les escultures que s’exposen al pavelló estan protegides. Però mai se sap.