ISABEL-CLARA SIMÓ

ESCRIPTORA

“Volem compartir el poder amb els homes”

HOMES
Autora:
Isabel-Clara Simó
Editorial:
Bromera
Pàgines:
208
Preu:
19 euros

El 1997 Isa­bel-Clara Simó (Alcoi, 1943) va publi­car Dones, un recull de dis­set històries que des­cri­vien el món femení. Ara, per encàrrec de l'edi­to­rial Bro­mera, Simó torna a fer una ope­ració sem­blant amb Homes: 22 nar­ra­ci­ons que cor­res­po­nen a sen­gles tipo­lo­gies mas­cu­li­nes. Amb sen­tit de l'humor, de vega­des, afecte o fins i tot denúncia, l'autora s'endinsa en l'uni­vers mas­culí.

A cadas­cun dels con­tes d'Homes es per­so­ni­fica un tipus d'home dife­rent?

Sí. Són 22 acti­tuds bas­tant este­ses, dins del que jo ano­meno edu­cació de pati d'escola. Tot i que cada home és dife­rent dels altres, tots han tin­gut en comú uns trets històrics que, igual que a les dones, els han con­di­ci­o­nat en coses com que els agradi l'elec­tri­ci­tat o els cot­xes. Són coses que for­men part de la cul­tura col·lec­tiva.

Entre homes i dones, hi ha el dilema entre les diferències apre­ses i les genètiques. Vostè què en pensa?

Jo per­so­nal­ment, que sóc de l'escola M. Aurèlia Cap­many i per tant de la Ger­trude Stein i de la Simone de Beau­voir, m'inclino a pen­sar que totes aques­tes diferències són exclu­si­va­ment cul­tu­rals. És clar que quan fa molts mil·len­nis que dura una espe­ci­a­lit­zació cul­tu­ral, forma part de la memòria històrica i d'alguna manera influ­eix en la genètica. No m'estra­nya, doncs, que genètica­ment els científics tro­bin diferències, però és el mateix que dir que els negres són millors en el jazz que els blancs. És clar, han tin­gut una herència cul­tu­ral que acaba sent genètica, però ningú no s'atre­vi­ria a dir que són millors recol·lec­tant cotó!

En canvi hi ha acti­vi­tats que s'asso­cien a la dona, com la cuina, la per­ru­que­ria o cosir, però el que exer­ceix el poder en el mateix àmbit és un home: grans xefs, grans modis­tes, grans per­ru­quers…

És clar, es tracta d'una qüestió de poder. Quan Freud deia que les dones teníem enveja del penis, en rea­li­tat la res­posta és que tenim enveja dels pri­vi­le­gis que com­porta tenir penis.

Fa mil·len­nis que els homes tenen el poder. S'entén que és molt difícil dei­xar-lo anar.

És molt difícil com­par­tir el poder. Nosal­tres no volem apar­tar l'home del poder perquè l'ocu­pin les dones, sinó que volem com­par­tir-lo. Això és el femi­nisme. Alguns homes opo­sen una ter­ri­ble resistència segu­ra­ment perquè no tenen cap altra supe­ri­o­ri­tat de què pre­su­mir que dels seus tes­ti­cles. Ales­ho­res s'hi afer­ren com uns maleïts. Els que, en canvi, són cons­ci­ents d'alguna des­tresa, no neces­si­ten afer­rar-se com folls als seus tes­ti­cles com a senyal de supe­ri­o­ri­tat, que és una cosa infame i amb resul­tats funes­tos.

Ha inten­tat evi­tar el mani­que­isme en aquests con­tes?

És clar perquè és una bes­ti­esa pen­sar que les dones són les bones i els homes els dolents. M'escan­da­litza sen­tir que un pin­tor és molt sen­si­ble perquè és homo­se­xual o que una dona és molt sen­si­ble. És una doble men­tida.

Els homes se sen­ten des­con­cer­tats a causa dels avenços en la situ­ació de la dona?

El pro­blema de l'home con­tem­po­rani és que les dones fa un segle i mig que pen­sem en el nos­tre rol, en canvi els homes no han tin­gut aquesta neces­si­tat. L'home amb bona volun­tat pensa més en el rol de la dona que en el seu propi rol. En això hem tin­gut molts com­panys que han estat al nos­tre cos­tat. En canvi, han pas­sat molt poc temps rumi­ant quin hau­ria de ser ara el rol de l'home. Ja saben que el rol de l'home tra­di­ci­o­nal és un rol erroni, però, un cop des­co­bert això, quin seria el paper de l'home? Els metro­se­xu­als ja em sem­blen bé, però em temo que són com una mena de neo­mas­clis­tes perquè són incapaços de pegar-li a la dona, incapaços de no con­ver­tir les tas­ques amb ella, són com­panys molt ama­bles, però con­ti­nuen pen­sant en el seu inte­rior que l'home és supe­rior a la dona. Alguns m'han con­fes­sat que és veri­tat, per tant hi ha un punt d'hipo­cre­sia. En canvi jo estic con­vençuda que no som infe­ri­ors als homes i també estic con­vençuda que no som supe­ri­ors. I com ells no poden expres­sar que es cre­uen supe­ri­ors, hi ha un des­con­cert.

Pen­sar quin ha de ser el paper dels homes a par­tir d'ara, seria la seva tasca pen­dent?

Sí, que s'hi posin els que han estat bons com­panys nos­tres, que nosal­tres els dona­rem suport. Volem un nou huma­nisme.

Aquesta seria la clau del femi­nisme actual?

Bé, falta molt camí perquè ara he notat un retrocés espec­ta­cu­lar, sobre­tot en les nenes i les noies molt joves. Les mes­tres em diuen que el color rosa xifla a les nenes, que no es bar­re­gen amb els nens per res, que fabri­quen sos­te­ni­dors per a nenes de 4 anys... L'expli­cació que hi dono, a tot això, és que les dones femi­nis­tes estem menys al car­rer i més a l'aula, inves­ti­gant, perquè la quan­ti­tat de bibli­o­gra­fia que està sor­tint és espec­ta­cu­lar i de nivell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.