“La memòria és un tribunal insubornable”

Lluís Mun­tada (Riu­de­llots de la Selva, 1964), autor del volum de nar­ra­ci­ons Canvi d'agu­lles, que va gua­nyar el premi Mercè Rodo­reda 2002, ofe­reix en aquesta novel·la una crònica del procés d'apre­nen­tatge sen­ti­men­tal que viu un jove nas­cut en un poble fron­te­rer.

L'elegància del número zero aborda el tema de l'edu­cació sen­ti­men­tal d'un noi nas­cut a mit­jan sei­xanta del segle pas­sat. Les figu­res d'en David, el pro­ta­go­nista prin­ci­pal, i la d'en Pol, el seu cosí, són figu­res de con­trast. Els dos per­so­nat­ges expres­sen poten­ci­a­li­tats i natu­ra­le­ses apa­rent­ment dife­rents. En David és més vis­ce­ral i vita­lista. I en Pol, en canvi, és més refle­xiu i equi­li­brat. En David aposta pel risc; en Pol, per la cau­tela. Amb tot, model i dei­xe­ble sovint inter­can­vien els papers. En aquest sen­tit la novel·la expressa un dua­lisme rea­lista: de vega­des som pro­vi­sors, però mol­tes vega­des també sen­tim la crida de la natura i ens abo­nem a l'ímpetu de l'ins­tint.

Tot al con­trari! En David s'ha loca­lit­zat tant, que pre­ci­sa­ment és per això que està per­dut. Ha dis­se­cat tant els relleus de la seva per­so­na­li­tat, que sap que li anirà més bé no con­fiar gaire en les seves poten­ci­a­li­tats natu­rals. Això no és estar per­dut, ni des­di­bui­xat. S'ha d'estar molt sen­cer per reconèixer que un ha vis­cut «vint anys en va».

No. En pri­mer lloc perquè sem­pre és molt difi­cultós for­jar abs­trac­ci­ons amb capa­ci­tat de reflec­tir tots els indi­vi­dus con­crets i sin­gu­lars. I en segon lloc perquè no he bus­cat un fris de com­ple­tesa. M'he limi­tat a fabu­lar sobre les vides de tres per­so­nes que com­par­tei­xen una mateixa edat i que, en aquest sen­tit, apor­ten mate­ri­als sobre la seva gene­ració. Però no hi ha una volun­tat de tesi.

Max Aub deia que som d'allà on hem fet el bat­xi­lle­rat. El retorn d'aquests tres per­so­nat­ges al seu poble natal exalta la idea que no podem des­fer-nos del nos­tre pas­sat, que la memòria és un tri­bu­nal insu­bor­na­ble.

Sí, pot­ser sí. Però la seva relació fa notar que l'amor també pot ser un pacte amb la rea­li­tat, una resig­nació sàvia, una pre­venció con­tra el ver­ti­gen de la passió.

El sexe és tan inhe­rent a l'ésser humà com, posem per cas, l'ombra. Per tant, no neces­sita carta de pre­sen­tació. És l'àmbit que millor per­met apro­fun­dir en les renúncies, espe­ran­ces i natu­ra­le­ses dels tres pro­ta­go­nis­tes de la novel·la.

Sí. Però els por­fi­di­o­sos clixés no s'arru­ga­ran davant de la rea­li­tat. I, com sem­pre, es con­ti­nuarà dient que en la «nos­tra tra­dició literària encara no s'ha explo­tat el filó fut­bolístic com a mate­rial lite­rari». Què hi farem!

El zero és un número molt ambi­va­lent: neces­si­tes «alguna cosa» per desig­nar el buit. Per tant el zero, en la seva exclusió, con­signa tot allò que exclou. Aquesta idea cris­tal·litza cons­tant­ment en la novel·la. En David fa un diagnòstic precís de totes les facul­tats que no té i con­signa tot allò que mai no podrà con­que­rir. I en el seu curs vital invoca la força magnètica del buit: es fa pre­sent a costa d'absen­tar-se, freqüenta els no-llocs, fins i tot prac­tica una tècnica sexual que con­sis­teix a esti­mu­lar les zones erògenes a costa d'elu­dir-les. És un prin­cipi d'acti­vi­tat pas­siva: inci­deix en la rea­li­tat pre­ci­sa­ment perquè no vol modi­fi­car-la.

Sí, la lite­ra­tura és indes­tri­a­ble del caràcter d'aquests tres per­so­nat­ges. No n'és un acci­dent, sinó una substància.

M'he dei­xat endur per una escrip­tura vis­ce­ral, m'he sen­tit feliçment posseït per l'acte d'escriure. No he tin­gut pre­ten­si­ons de trans­me­tre cap mis­satge per bé que, com tot lli­bre, aquesta novel·la trans­meti mis­sat­ges.