“Volem reivindicar la perifèria: Tàrrega ho és”

Les festes majors que es feien en el seu moment al principi de la democràcia no són les mateixes que s’estan fent ara. S’han repensat i s’han actualitzat. I això ha de ser així. Hi ha ajuntaments que aborden les arts de carrer al segle XXI i n’hi ha d’altres que encara fan un entreteniment. Tot és lícit i tot ha d’existir. Però seria molt interessant que les arts de carrer entressin a les programacions de cada teatre municipal. Si aconseguim això, trobarem que les arts de carrer estan normalitzades.

Exacte. No només és la programació de la festa major un bon moment per mostrar les arts de carrer. Es poden mostrar tot l’any.

Jordi Duran, el 2011, proposa el primer Suport a la Creació. Va aconseguir incloure tres companyies, va començar tímidament a acollir a Tàrrega aquestes tres propostes perquè poguessin fer residències creatives, que investigaven les arts de carrer, més enllà del teatre tancat. Així els buscaven espais públics i també no convencionals. Aquest programa ha anat agafant importància i solidesa i aquest 2019 l’hem hagut de repensar (perquè qualsevol programa que vol créixer s’ha d’aturar i repensar-lo) i avui acollirem 15 propostes, de diferents formats. Són obres que investiguen i fan recerca sobre les arts de carrer i a l’espai públic.

El teatre ha de ser una eina que ha de servir per poder-se explicar, per poder denunciar. Ha de ser una eina de compromís polític i social, i les arts de carrer, també. Que hi hagi companyies que es vulguin expressar en aquest moment polític que estem vivint i que surten al carrer perquè és on se senten més còmodes per poder-se expressar, això ha de veure’s. Recordo que l’any passat teníem una producció de Les Impuxibles, que era la primera vegada que, com a companyia, decidien sortir al carrer perquè volien explicar el seu compromís polític. O sigui que el carrer no ha de ser només entreteniment, sinó que també ha de donar lloc a totes aquestes altres expressions.

Les arts de carrer que passen a l’espai públic tenen una gran potencialitat. Baixem a la terra l’elitisme que a vegades s’ha posat com a etiqueta a la cultura. Les arts de carrer que passen a l’espai públic atansen a tothom. A l’espai públic, s’obren molts debats: el de les diverses identitats, el de la inclusió… Som plurals i és a l’espai públic on tot això conflueix i posa en relleu que podem parlar de moltes coses. No és que nosaltres anem al teatre; és el teatre que surt al carrer, on tot això conflueix.

Quan hem posat en marxa aquesta revisió del Programa de Suport a la Creació hi havia coses que teníem molt clar que s’havien de millorar. La primera de totes era millorar les condicions de creació d’aquestes companyies. Una d’aquestes opcions era deixar d’anar sols. Ens hem autoexigit que hem d’acompanyar les companyies amb altres còmplices. Poden aportar recursos econòmics, espais de residència… Això ens ha permès començar a teixir una xarxa amb socis amb qui ja treballàvem i també amb altres amics amb els quals potser encara no havíem treballat fins ara però que veiem que junts sumem. Per exemple, hi ha una companyia que viu a Tàrrega mateix, Rauxa Companyia. Els vam demanar quines eren les seves necessitats. “Nosaltres volem espais de residència per provar la peça. Però ens agradaria fer-ho al nostre territori, no haver de baixar a Barcelona.” Va ser quan vam contactar amb amics i còmplices que resolguessin aquesta demanda. El Teatre Foment de Juneda i l’Escorxador de Lleida ens van dir que estaven encantats de poder-se sumar a aquesta aventura. Així, ara faran residència a Tàrrega però també a Juneda i a Lleida. Així fem que el virus de les arts de carrer…

També volem reivindicar la perifèria. Tàrrega ho és. Les arts de carrer, també. Som perifèria física i creativa, a l’hora de plantejar pressupost o circuits. Ens quedem fora dels circuits hegemònics del teatre. Ens vam preguntar com ho podíem fer per reivindicar el territori. Tàrrega mateix té set pobles agregats…

Exacte, però n’hi ha sis més. Ens hem marcat com a objectiu que cada any una de les peces s’esdevingui en un d’aquests pobles. Aquest any, serà la Figuerosa –un poble de 39 habitants– que acollirà La llista, de Quim Bigas. La presentarà, després de fer-hi un treball, amb els veïns de la Figuerosa.

La idea és mirar d’escoltar el territori que tenim al costat i pensar quina és la manera d’enfortir aquestes complicitats. Des del més singular i particular, anar-nos eixamplant.

Per a mi, és una oportunitat perquè passa dins del marc de la Fira. En un matí pots veure tres espectacles, però també ens hem de permetre l’oportunitat de dedicar-nos un temps per fer un trajecte en bus de 7 quilòmetres (potser en el trajecte ja passen coses), veure l’espectacle i tornar. Nosaltres ho veiem més com una oportunitat, més que com una competència. És cert que a la Fira hi haurà uns quaranta espectacles i que la diversitat per poder veure espectacles en diferents horaris del dia és molt alta.

Sí, de fer xup-xup. A la cadena de valor de fer una producció hi ha la recerca, la creació i l’exhibició. La de recerca defineix què es voldrà explicar; molts cops s’hi dedica poc temps. Després hi ha la fase de la creació i la innovació, on pensen com posen en marxa aquesta idea. L’última fase és la d’exhibició. Aquí és on nosaltres, com a mercat estratègic d’arts de carrer de Catalunya, hem d’incidir més. Però és molt important que en les fases prèvies els creadors i les creadores tinguin temps per pensar i per provar. Moltes d’aquestes propostes busquen un públic que ha de ser actiu. La companyia ha de veure com reacciona l’espectador per veure si funciona o no la seva proposta. Per això hi ha els assaigs oberts, i cal que hi vingui públic i mobilitzar 100 o 200 persones no és fàcil. I aquest programa posa en relleu aquestes necessitats. Cal que vinguin a provar perquè hi ha molts errors (l’error forma part de la creació) que només es veuen quan hi ha el públic al davant i pot reaccionar tal com esperaves, o no.

A Catalunya, m’atreviria a dir que hi ha una generació de creadors que puja molt potent. Hem estat en uns anys de molta precarietat i quan treballes en precari és més difícil arribar on voldries. És necessari agafar un dramaturg, un coreògraf, per completar la mirada. Però les companyies i els creadors cada vegada pugen més preparats i són més conscients d’això. M’agradaria pensar que anirem a menys quantitat però a més qualitat. Aquesta és una de les premisses que intentarem aplicar a Fira Tàrrega tant des de la vessant artística com la professional. Si aconseguim produccions amb rigor i excel·lència, el circuit ja hauria de sortir sol.

Com a programadora, que acostumem a anar a molts festivals amb públic massiu, el primer que cal és organització per fer una bona tria: si una peça comença a les dotze del migdia, hi has de ser una estona abans. El primer que faig quan arribo a l’espai és buscar el punt més alt. M’agrada estar des de la distància però alçada, sobre un banc, per exemple. Així també veig la reacció del públic. Si arribes a una peça que fa cinc minuts que ha començat, difícilment podràs veure-ho bé.

Els antics directors executius de la Fira, Pau Llacuna i Oriol Martí, formaven part de les comissions urbanístiques. Es posaven les ulleres de la Fira per advertir que si al mig de la plaça s’hi posava una gran font segurament després no es podria utilitzar. O si s’hi ha de posar mobiliari, com ara jardineres, que es pugui moure amb una grua. És important que ens cridin i que es respecti la nostra opinió.

El públic de Tàrrega és molt agraït. N’hi ha que han vist moltes coses i que poden ser molt crítics. Pel que fa a la connexió amb l’artista, hi ha programadors que ho han de contextualitzar; diuen: “Els aplaudiments i la resposta massiva que s’aconsegueix a Tàrrega en altres contextos és complicat d’aconseguir.” Tàrrega és una fira i és una festa. Ho diu molt en Pau Llacuna: després d’estar reprimida, la gent surt amb moltes ganes amb les arts de carrer quan apareixen als anys 80 i 90. Tàrrega encara té aquesta alegria.

Tenim fans. Hi ha una sèrie de persones que em demanen, d’any a any, que les anoti per a la següent edició. Hi ha molta gent que vol ser-hi. I l’any que vam dedicar l’edició a la participació vam sumar més de 200 voluntaris. N’hi ha que fa una dotzena d’anys que hi participen. Ara, comencen a demanar: “Jo vull participar però en un que sigui de moviment, o de text o de noves tecnologies...” Sempre que hem necessitat participació, l’hem tinguda.