“Un museu amb molt públic no vol dir que sigui un museu de qualitat”

Els museus, com tots els equipaments culturals, estem mancats de recursos. Primer econòmics i moltes vegades també humans. Els professionals que ens hi dediquem ens desvivim per la nostra feina. Però de miracles no se’n poden fer, no. És a dir, que sí, que volem i no podem! Però no és que nosaltres siguem els més desgraciats: és un problema que afecta tot l’Estat i altres països.

En general, sí. Trobaríem alguns casos que no. Però, compte, el 2008 les coses tampoc estaven per lligar els gossos amb llonganisses. Hem remuntat, però les partides no són suficients perquè mai no ho han sigut, de suficients. No hi ha hagut mai vaques grasses en el sector. I no tot ho són els diners. El capital humà també és fonamental.

La cultura del mecenatge no està implantada aquí com en altres països europeus. Bàsicament els pressupostos es nodreixen de diner públic, tot i que cada vegada més els responsables dels museus s’han de trencar les banyes per trobar recursos privats. I hem d’anar cap aquí: ja no podem comptar que l’administració ens ho pagarà tot. Però, insisteixo, els diners no ho són tot...

El sector professional dels museus està molt tocat. No tenim un reconeixement. I sota la fórmula d’externalitzar serveis s’estan fent autèntiques barbaritats. Autèntics abusos.

I ha continuat amb els museòlegs. I no té aturador. Hi ha alguna empresa que tant et pot servir personal de neteja i de seguretat com educadors, importantíssims per als museus. I això fa por. Aquestes empreses demanen perfils de candidat a treballador molt elevats, però el contracten amb una categoria molt baixa cobrant una misèria l’hora. I quan dic una misèria vull dir per sota del servei de la neteja. I això és gravíssim. Per això hi ha les vagues que hi ha als museus de Barcelona. Arriba un moment que t’has de rebel·lar. Aquesta és una de les nostres missions des de l’associació: lluitar pel sector perquè està molt explotat. Hi hem de posar fre.

Si no lluitem, el perill és que cada vegada n’hi hagi menys. A veure: si les externalitzacions estiguessin remunerades com déu mana, també tenen els seus avantatges.

En té poca, per això l’administració no ens té en compte. Som 460 socis. L’any que ve complirem els 25 anys. Però tenim clar el que hem de fer: agafar-nos de la mà d’altres associacions professionals de patrimoni cultural, digue-li gestors, digue-li restauradors, digue-li arxivers... Si anem tots junts, sense perdre la nostra identitat, tindrem més pes. Fins ara hem treballat aïllats, mirant-nos el melic, i és un error. Hem de fer lobby.

Amb la llei a la mà, la convocatòria del Marítim no és il·legal. Èticament és del tot reprovable, sí. Per això necessitem tenir pes, per pressionar les administracions perquè aquestes coses no passin. Que passen, no només al Marítim. De protestar, ja protestem, però ens fan el cas que ens fan.

La lectura fàcil és que un museu d’èxit és el que té molt públic. Però que un museu tingui molta quantitat de gent no vol dir que sigui un museu de qualitat. Hi ha estudis que es dediquen a comptar el temps que les persones dediquen a visitar un museu. I et surt que hi ha gent que s’hi està deu minuts. Deu minuts! Faig la foto a l’obra estrella i ja puc dir a tothom que hi he anat. Quin èxit és aquest?

Sí, la Generalitat ha fet molt bona feina. En Jusèp Boya [ex-director general] s’hi ha deixat mitja vida, per no dir tota. Hi ha consens. Serà una gran eina.