“Fer les falles és la part més íntima de la festa, més que cremar-les”

Ningú s’ho pregunta perquè la memòria popular diu que s’ha fet sempre. Sí que els antropòlegs i folkloristes donen explicacions per la vinculació que té amb el foc com a ritu purificador o de fertilitat pel simbolisme fàl·lic que té la falla.

És un dels tòpics perquè també s’ha adaptat als canvis socials. Les falles no sempre s’han baixat de la mateixa manera i els materials i els punts de sortida també canvien i això li dona més vida. S’ha de poder explicar perquè en el passat es va deixar de fer uns anys.

El nombre de pobles fallaires no parava de créixer però el 2008 en la primera trobada que es va fer vam veure que hi havia un gran desconeixement de la festa i amb en Sebastià Jordà, que és de l’Alta Ribagorça, ens vam posar a investigar. Actualment tenim pobles com Isil, on les baixades es restringeixen a 60 persones per qüestions de seguretat i agilitat. A l’Alta Ribagorça, en canvi, s’ha limitat perquè fins i tot podria ser perillós.

Ara, les falles, les coneix tothom però quan vam començar a fer la recerca el 2007 hi havia poblacions que no sabien res de les altres. Això en el dia d’avui seria impensable. Només les falles d’Isil, que eren patrimoni d’interès nacional des de 1991, eren conegudes. És una festa local que tothom celebra al seu poble però sí que hi ha certa conyeta per comparar-se i veure les falles pròpies més fortes i les altres com si fossin escombres.

La gràcia és que s’adapten al medi i a la vegetació de l’entorn. Pots trobar falles de pi roig o d’altres fetes d’avellaner, com les que van a la Ribagorça, on claven una teia amb resina perquè cremi. A Bagà i Sant Julià de Cerdanyola fan servir unes herbes que es diuen faies. Per mi és una mica trist quan veus que hi ha pobles sense cap mena de tradició, que imiten falles i copien les més robustes i pesades.

No, no és cap cursa. Trobes pobles a l’Alta Ribagorça que com que la falla pesa menys quan arriben a l’entrada del poble fan un parell de voltes corrent. A Isil seria impossible fer-ho per la dificultat del terreny. En totes les falles es transporta el foc des del faro, que és el punt de partida, que sol ser estratègic i de guaita, fins a la plaça del poble.

Als punts d’inici hi ha una festa paral·lela amb els companys i amics. S’ha de sopar i agafar forces abans de baixar i s’acostuma a fer una gran foguera que en alguns llocs també s’anomena faro, on llancen les falles per encendre. Hi ha qui explica que coincidint amb la nit més curta de l’any les falles baixen de la muntanya com a simbolisme de l’últim raig de sol per portar-lo a la gran foguera del poble i mantenir-hi la llum tota la nit.

S’explica que eren els joves que tenien intenció de casar-se l’any següent però dubto que cada any hi hagués una fornada de fadrins en aquests pobles d’aquí dalt. En els estudis fets per Ramon Violant sobre les falles dels anys quaranta ja s’entreveu que no només eren joves. Avui la festa es manté oberta per edats i sexe, tot i que hi ha molts joves. Els més petits, però, fan la baixada abans, separats dels adults.

Fer les falles és la part més íntima de la festa, més que cremar-les. És quan la gent més interessada en la festa viu tot el procés previ d’elaboració. Hi ha un consens per mantenir la festa com s’ha fet sempre, però la veritat és que es fa impossible i ja està bé que sigui així.

Demostra que la festa s’ha fet bé i que s’ha externalitzat una tradició molt local. Des que es van declarar les falles patrimoni de la humanitat per la Unesco el 2015 ho han notat sobretot les poblacions que eren més desconegudes als ulls del gran públic, més que les que ja tenien un reconeixement. D’aquí a uns anys es perdrà el boom d’ara.

Les baixaré fotografiant-les perquè m’agrada documentar-ho i canviaré la falla per la càmera, perquè si ho vols fer tot pot ser un desastre. Les he resseguit totes menys les d’Andorra, que són una assignatura pendent. Tot i que m’han convidat moltes vegades sempre em coincideixen amb les d’aquí. Les més properes i que segur que he baixat més vegades són les d’Isil però també m’agraden molt les d’Alins.