Viure per escriure

“El llibre pot semblar una animalada en una primera capa, però jo n’hi he posat moltes”, adverteix Jordi Casals i Merchán (Barcelona, Nou Barris, 1976) sobre la seva tercera novel·la, Ratafia Supernova, que és també el seu debut literari en català, després de Muerte por funky (2013) i Telecaster Circus (2016), també publicades per Laertes . El canvi de llengua té diverses explicacions: “Després de Telecaster Circus, que per a mi va representar una certa catarsi emocional, volia fer una cosa diferent. A més, després de dues novel·les ambientades a Barcelona, aquesta passa en diferents escenaris empordanesos, com ara Roses, Cadaqués, la Bisbal i Figueres, i en aquest context el castellà em sonava molt més forçat. La veritat és que escriure en català em feia molt de respecte. Ara gairebé em sento com si hagués escrit una primera novel·la”, diu aquest llicenciat en filologia hispànica que viu a l’Empordà des del 2001 i dona classes de llengua i literatura a l’institut Alexandre Deulofeu de Figueres.

Ratafia Supernova narra la història d’un jove empordanès de 23 anys que vol ser escriptor i està “fascinat pel realisme brut”. Assisteix a un taller d’escriptura creativa de l’Aula de Lletres de Girona i lliura a la professora (“una escriptora bastant famosa”) una novel·la negra protagonitzada per “detectius, ionquis i un grup de noies que treballen d’especialistes de cinema d’acció”. La resposta d’ella és que la novel·la no està malament del tot, però es nota que l’ha escrit “d’oïdes”, sense haver experimentat prèviament res del que hi descriu. Així que ell, “obsessionat amb deixar una gran obra als 27 anys” –una referència al cèlebre club fúnebre dels 27, el de Jim, Janis, Jimi, Kurt i Amy–, pren la decisió de sortir a la carretera, per “endinsar-se en el món de l’hampa altempordanesa durant tres dies, a la recerca de la veritat literària”. El rerefons no és nou: molts autors citats pel protagonista (no sempre en positiu), de Balzac a Bukowski, han defensat que “la realitat ha de ser la base de la novel·la”. “Jo també ho subscric”, afirma Casals, que en tot cas no s’identifica gens amb el protagonista –“És un dels personatges menys simpàtics que he fet”– per més que utilitzi per primer cop la primera persona. I aquí torna a aparèixer l’obsessió per una llengua viva: “Sobretot no volia que es notés que era algú de 43 anys parlant per boca d’un noi de 23. Per això vaig consultar amb alguns mil·lenials cultivats si ells parlen com ell.”

Ja des del títol, una aclucada d’ull al Champagne Supernova d’Oasis –i a un còctel explosiu–, Ratafia Supernova està farcit de noms i referències de tot tipus, moltes de musicals: per exemple, els capítols estan titulats amb cançons, “algunes que fins i tot odio, però que els sintetitzen”. També hi apareix citat de passada Komando Moriles, grup del qual Jordi Casals va ser vocalista, i el dibuixant de còmics Jack Kirby, que va donar nom a una altra de les aventures musicals de l’autor, El Impasible Jack Kirby.