Art al servei del poble

N’hi ha prou amb una paraula per definir Josep Renau: coherència. Coherència amb uns ideals que va mamar durant la República i que es va endur a la seva tomba berlinesa el 1982, lluny del seu país, el preu que va haver de pagar per haver instal·lat el seu pensament i la seva creació a l’esquerra, sense deixar de combatre mai els enemics: el feixisme i el capitalisme.

D’ell, però, només ens havíem quedat amb una part de la seva trajectòria. Aquella que, com a director general de Belles Arts del govern legítim, el va portar a concebre i a dissenyar el pavelló espanyol a l’Exposició Universal de París del 1937 (si Picasso va pintar el Guernica va ser perquè Renau li va fer l’encàrrec). I, sota aquesta mateixa responsabilitat, va liderar la complexa operació de salvaguarda dels tresors artístics espanyols, d’entre els quals els del museu del Prado, de les bombes de les forces del mal. Tot això, que no és minúcia, ha eclipsat l’intel·lectual que va teoritzar sobre els monstres que el segle XX estava engendrant i el creador que va apostar decididament per un art al servei del poble, no dels poderosos.

Si en un lloc calia obrir les portes i les finestres del seu llegat és a Barcelona, on incomprensiblement mai se li havia organitzat una retrospectiva. Ara ho ha fet El Born Centre de Cultura i Memòria amb l’exposició Renau. El combat per una nova cultura (fins al 13 d’octubre). Aquesta mirada integral només es podia fer amb la complicitat de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que és qui conserva la major part de les seves obres (tot i que pertanyen a una fundació que van crear els amics de Renau quan aquest va fer hereu del seu fons el poble valencià).

A València és on va néixer el 1907. I a Madrid és on va fer la seva primera exposició, el 1928, amb unes obres d’estètica déco que la crítica va aplaudir sonorament. No va vendre res, però així i tot va veure tot d’una que aquell no era el camí que volia fer. “El va espantar que un art tan intranscendent i frívol fes les delícies als burgesos. I va decidir trencar-hi radicalment”, explica Juan Vicente Aliaga, comissari de l’exposició d’El Born, que ha brodat el relat amb un centenar de peces.

El 1931 es va afiliar al Partit Comunista i es va entregar en cos i ànima a difondre els valors republicans en els seus textos i en les seves obres. En el cartell, i també en el mural, es va envalentir per fer la seva revolució artística. En aquell suport en què uns anunciaven productes, ell va propagar idees polítiques. Fins que es va despertar del somni republicà. Després de la Guerra Civil, es va exiliar a Mèxic, on viuria durant vint anys i on gestaria la seva sèrie més famosa, The american way of life, la seva agra visió del consumisme, de les desigualtats socials, del racisme i de la cosificació de la dona. Per crear aquest conjunt conformat per 69 peces (a El Born en llueix una selecció de 15), es va aliar amb el fotomuntatge. “Són composicions molt atrevides, amb un clar influx del constructivisme rus, que podem considerar una avantsala de l’art pop”, indica el comissari.

Renau es delia per publicar aquest projecte, i la promesa per fer-ho la va trobar al Berlín oriental. De Mèxic ja n’estava tip: per alimentar la família havia hagut de fer coses (bàsicament publicitat cinematogràfica ensucrada) que xocaven amb els seus ideals i, a més, el seu estudi havia tingut alguns accidents, no se sap ben bé si provocats o fortuïts. I, és clar, Mèxic se cenyia al règim capitalista. La República Democràtica Alemanya (RDA) el va anar a buscar el 1958 i li va proposar fer-hi feines per a la televisió pública. En el suposat paradís comunista, Renau tampoc va encaixar del tot: fins i tot allà regnaven els tics de la societat del capital.

Retorn a mitges

La mort de Franco va ser la seva oportunitat per tornar al seu país. Ho va fer sota l’escalf dels amics, com ara Vicent Andrés i Estellés i Joan Fuster. Precisament una de les seves últimes aparicions abans de morir va ser en l’homenatge a l’autor de Nosaltres, els valencians quan va ser víctima d’un atemptat terrorista. Renau hauria volgut reintegrar-se a València després de gairebé 40 anys d’exili, però no va ser possible perquè necessitava un estudi per continuar treballant i no el va trobar. El va mantenir a Berlín, on va ser feliç fins al final rebent joves estudiants. En part va poder fer les paus amb Espanya, que el 1976 el va dur a la Biennal de Venècia per fer-hi lluir The american way of life (que per fi publicaria, un any després, l’editorial Gustavo Gili). Però el combat per mantenir viva la seva memòria continua.