Confessa que ell també ha viscut

Formentera blues no són unes memòries de Xavier Moret fent de Neruda, és una novel·la de lectura molt amena recorreguda per una mirada nostàlgica a través del protagonista, el peculiar detectiu Max Riera, que, després de cinc lliuraments en 22 anys, encara viu a la plaça Reial de Barcelona.

Publicada per Empúries, Formentera blues comença amb una crítica a la Barcelona turística mentre Riera va camí del despatx de Marsans, un ric panxut que li encarrega investigar la identitat dels ossos d’una jove que han trobat fent reformes al xalet que s’ha comprat a Formentera. Max Riera anirà a l’illa acompanyat del seu amic Roc Duran, periodista tot just acomiadat del diari on treballava. El viatge durà els dos protagonistes al passat de fa uns quaranta anys, amb una banda sonora generacional (Hendrix, Stones, Dylan i Pau Riba, que el 1971 va enregistrar a l’aire lliure de Formentera el disc Jo, la donya i el gripau), de quan el Max “es banyava en pilotes, feia l’amor en mil idiomes i fumava porros sota una figuera”.

La cadència de publicació, per ser una sèrie, és calmada. “Surten quan surten, vaig començar amb el Max Riera el 1997 i no sabia si tindria més aventures... És un detectiu alternatiu marcat pel hippisme, per això havia de tornar algun dia a Formentera; li tinc estima, al personatge, i sempre és present”, explica Moret.

El tàndem de Riera i Duran funciona molt bé. Tots dos tenen alguna cosa de l’autor. “La novel·la social que m’agrada és aquesta, amb molt diàleg i ritme intens, que va començar amb Hammett i Chandler i, a la Mediterrània, amb Màrkaris, Izzo, Camilleri i Vázquez Montalbán, i que permet, amb l’excusa d’una intriga, parlar de l’actualitat social; si tinc un personatge periodista com Roc Duran, el tema pot ser la crisi del periodisme”, comenta Moret, i hi afegeix que està content d’haver treballat en l’època daurada, quan “es feia periodisme de carrer i els directors eren periodistes i no caps de personal i comissaris polítics”.

Xavier Moret (Barcelona, 1952) és un periodista, narrador i viatger de llarg recorregut. Ha publicat una desena de títols de viatges, alguns premiats. En novel·la va debutar el 1985 amb L’americà que estimava Moby Dick, i des d’aleshores n’ha publicat una dotzena més. De la sèrie de Riera ha escrit Qui paga mana (1997), Zanzíbar pot esperar (2002), L’home que adorava la Janis Joplin (2004) i Tramuntana (2011).

Max Riera, que no és un alter ego confés de Moret, ha viscut, per això parla amb nostàlgia del passat. I Xavier Moret, un outsider vocacional, també ha viscut, i això es nota en el punt de vista irònic que amara tota la novel·la.