Peeping Tom domina millor l’espai tancat

La claca de públic que segueix Pee­ping Tom fa anys que els rei­vin­dica. Gràcies a aixà (i a la bona química entre el Grec de Ramon Simó i la com­pa­nyia) es va acor­dar la copro­ducció d’una tri­lo­gia, de què en aquesta edició s’ha vist el final. Els Pee­ping Tom tre­ba­llen un tea­tre dansa molt sug­ge­ri­dor, d’un fort sur­re­a­lisme i una trama tan oberta com ho són els ulls de l’espec­ta­dor. Les inter­pre­ta­ci­ons són múlti­ples i, sí, ajuda la infor­mació de la sinopsi del pro­grama de mà. Al TNC han com­ple­tat la seva tri­lo­gia sobre la família: Vader (Grec, 2014), Moe­der (Mer­cat de les Flors, 2017)i, ara, Kind. Per pri­mer cop han tras­lla­dat l’acció fora dels seus espais hermètics, quasi claus­trofòbics. Pot­ser per això hi ha una inten­si­tat que es perd i, en canvi, queda més palesa la seva neces­si­tat de plan­te­jar sor­pre­ses escèniques. Sigui pel que fa a la temàtica, al trac­ta­ment dels per­so­nat­ges o, sobre­tot, a la manera com es pre­senta en escena.I això el deixa un pèl massa en evidència; hi va a la con­tra.

L’embrió del mun­tatge és la reflexió d’una mem­bre de la com­pa­nyia que va dei­xar anar un “No vull por­tar fills a un món com aquest!” Efec­ti­va­ment, la filla, ego­ista, per­versa, vio­lenta, cri­da­nera sem­bla treta d’una pel·lícula de ter­ror. Sense neces­si­tat de girar el cap 360 graus com la nena de L’exor­cista, la seva manera d’actuar fa pen­sar en quina soci­e­tat vivim (vio­lenta i que no escolta l’altre).

Kind es repre­senta en un bosc (els arbres sim­bo­lit­zen el desig) al davant mateix d’una pedrera, com la de Montjuïc (les pedres sig­ni­fi­quen la rea­li­tat, allà on tota la fan­ta­sia s’esclafa sense pos­si­bi­li­tat de con­sens). Aquest món va degra­dant-se, els cérvols són de dues cames, unes angu­ni­o­ses ara­nyes cami­nen i boten entorn la filla, apa­rent­ment en una dansa maca­bra i per què ella no se sent gens amenaçada. La infància s’acaba quan l’ado­les­cent assu­meix que ha de pas­sar per l’estret pas entre el roquis­sar o atre­vir-se a entrar a la cova.

L’expec­ta­tiva del mun­tatge era immensa. Fins a vint minuts va tri­gar a arren­car l’estrena, pro­vant d’apro­fi­tar l’última butaca de la Sala Gran, del TNC. Amb només dues fun­ci­ons, ha que­dat molta gent fora, amb ganes de veure-ho. Es fa impres­cin­di­ble una nova estada, més enda­vant.

La com­pa­nyia manté el gust per un humor cruel (quasi malaltís) i per un movi­ment que alterna els grans des­plaçaments rodons amb els que inter­pre­ten a càmera lenta o bé amb un gest que es frena com una cinta vella de VHS. L’actriu que inter­preta el paper de nena des­plega les dots líriques evo­cant uns qua­dres èpics wag­ne­ri­ans. Tot és ter­ri­ble i tenebrós, sense opció de repren­dre el camí de tor­nada. La joven­tut no per­met res­clo­sir-se en la infància. I la vida adulta arrenca l’última pelle­ringa de la joven­tut, com si fos la pell de la serp, asse­cada.

La infància és cruel, segons els ulls de Pee­ping Tom, perquè els pares no els ate­nen prou. I perquè ells són depre­da­dors del seu espai vital: tot allò que pot fer nosa al desen­vo­lu­pa­ment, s’ani­hila. Els fills són el símptoma de l’espe­rança, del nou brot d’una soci­e­tat, d’una pare­lla. Però si la soci­e­tat i la pare­lla estan cons­truïdes des de l’ego­isme, costa molt pen­sar en un final llu­minós. L’humor negre només fa més infran­que­ja­ble un pas a l’espe­rança.

En rea­li­tat, Pee­ping Tom tre­ba­lla sobre el nega­tiu de la seva forma de tre­ba­llar. D’altra manera, seria impos­si­ble con­ge­niar tan­tes ali­an­ces entre els artis­tes i els copro­duc­tors. Fan una tea­tre dansa que cap­tiva i amb què tot­hom con­necta tot i que la trama sigui vol­gu­da­ment ambi­gua i des­es­pe­ra­da­ment negra. La com­pa­nyia agra­eix el sol i la claror medi­ter­ra­nis, tot i que quan creen tre­ba­llen millor en espais fos­cos, embru­tits, claus­trofòbics. El seu con­tor­si­o­nisme pivota millor en les parets empa­pe­ra­des que en el cami­net del bosc.