Arts escèniques

Crítica

teatre-dansa

Peeping Tom domina millor l’espai tancat

A ‘Kind’, la joventut no permet cloure’s en la infància

La claca de públic que segueix Peeping Tom fa anys que els reivindica. Gràcies a aixà (i a la bona química entre el Grec de Ramon Simó i la companyia) es va acordar la coproducció d’una trilogia, de què en aquesta edició s’ha vist el final. Els Peeping Tom treballen un teatre dansa molt suggeridor, d’un fort surrealisme i una trama tan oberta com ho són els ulls de l’espectador. Les interpretacions són múltiples i, sí, ajuda la informació de la sinopsi del programa de mà. Al TNC han completat la seva trilogia sobre la família: Vader (Grec, 2014), Moeder (Mercat de les Flors, 2017)i, ara, Kind. Per primer cop han traslladat l’acció fora dels seus espais hermètics, quasi claustrofòbics. Potser per això hi ha una intensitat que es perd i, en canvi, queda més palesa la seva necessitat de plantejar sorpreses escèniques. Sigui pel que fa a la temàtica, al tractament dels personatges o, sobretot, a la manera com es presenta en escena.I això el deixa un pèl massa en evidència; hi va a la contra.

L’embrió del muntatge és la reflexió d’una membre de la companyia que va deixar anar un “No vull portar fills a un món com aquest!” Efectivament, la filla, egoista, perversa, violenta, cridanera sembla treta d’una pel·lícula de terror. Sense necessitat de girar el cap 360 graus com la nena de L’exorcista, la seva manera d’actuar fa pensar en quina societat vivim (violenta i que no escolta l’altre).

Kind es representa en un bosc (els arbres simbolitzen el desig) al davant mateix d’una pedrera, com la de Montjuïc (les pedres signifiquen la realitat, allà on tota la fantasia s’esclafa sense possibilitat de consens). Aquest món va degradant-se, els cérvols són de dues cames, unes angunioses aranyes caminen i boten entorn la filla, aparentment en una dansa macabra i per què ella no se sent gens amenaçada. La infància s’acaba quan l’adolescent assumeix que ha de passar per l’estret pas entre el roquissar o atrevir-se a entrar a la cova.

L’expectativa del muntatge era immensa. Fins a vint minuts va trigar a arrencar l’estrena, provant d’aprofitar l’última butaca de la Sala Gran, del TNC. Amb només dues funcions, ha quedat molta gent fora, amb ganes de veure-ho. Es fa imprescindible una nova estada, més endavant.

La companyia manté el gust per un humor cruel (quasi malaltís) i per un moviment que alterna els grans desplaçaments rodons amb els que interpreten a càmera lenta o bé amb un gest que es frena com una cinta vella de VHS. L’actriu que interpreta el paper de nena desplega les dots líriques evocant uns quadres èpics wagnerians. Tot és terrible i tenebrós, sense opció de reprendre el camí de tornada. La joventut no permet resclosir-se en la infància. I la vida adulta arrenca l’última pelleringa de la joventut, com si fos la pell de la serp, assecada.

La infància és cruel, segons els ulls de Peeping Tom, perquè els pares no els atenen prou. I perquè ells són depredadors del seu espai vital: tot allò que pot fer nosa al desenvolupament, s’anihila. Els fills són el símptoma de l’esperança, del nou brot d’una societat, d’una parella. Però si la societat i la parella estan construïdes des de l’egoisme, costa molt pensar en un final lluminós. L’humor negre només fa més infranquejable un pas a l’esperança.

En realitat, Peeping Tom treballa sobre el negatiu de la seva forma de treballar. D’altra manera, seria impossible congeniar tantes aliances entre els artistes i els coproductors. Fan una teatre dansa que captiva i amb què tothom connecta tot i que la trama sigui volgudament ambigua i desesperadament negra. La companyia agraeix el sol i la claror mediterranis, tot i que quan creen treballen millor en espais foscos, embrutits, claustrofòbics. El seu contorsionisme pivota millor en les parets empaperades que en el caminet del bosc.

Kind
Companyia: Peeping Tom
Direcció: Franck Chartier, Gabriela Carrizo
Intèrprets: Eurudike De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Brandon Lagaert, Yi-Chun Liu, Maria Carolina Vieira
Dijous, 11 de maig. A la Sala Gran del TNC. Grec Festival.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.