Tossa, Babel, l’art i el turisme

A Les mots et les choses: Une archéologie des sciences humaines (Les paraules i les coses, una arqueologia de les ciències humanes), Michel Foucault recupera les quatre similituds: la conveniència, l’emulació, l’analogia i la simpatia, que li serveixen per estructurar un discurs en què el número quatre no tan sols és la clau fundacional del món (quatre són els elements: aigua, aire, foc i terra), sinó que marca l’evolució d’una determinada manera de sentir el temps i l’espai que, en realitat, són els que armen les societats. Si viatgem a principis del segle XX, quan Tossa de Mar era un món aïllat al qual quasi no es podia accedir per carretera i el mar era l’únic espai obert que et podia portar abans a Cuba que a Figueres o Girona; on a recer de la villa vella els pescadors havien de lluitar amb el garbí per poder omplir la xarxa, la imatge d’edèn incontaminat va atraure artistes i intel·lectuals d’arreu del món –uns fugint dels propis fantasmes; altres, de la saturació existencial o escapant de la ira dels nazis– que van transformar aquell paisatge de verds i negres, de blau marí i roig granític en un petit paradís allunyat de les pors i les tribulacions que assolaven Europa. Per uns anys, Tossa es va convertir en punt de trobada de creadors arribats d’Alemanya, França, la Gran Bretanya, l’Estat espanyol o Itàlia. Noms com George Kars, Marc Chagall, Henri Michaux, Henry de Monfreid, André Masson, Otto Feldmann, Rudolf Levy, Oscar Zügel, Otho Lloyd, Mika Mikoun, Dora Maar, Enric Casanovas, Pere Créixams o Manuel Humbert, van convertir la vila –segons definició de Rafael Benet en “Babel de les arts”–, un nom que tot i els estralls de la guerra civil va persistir en la història i fins i tot va resistir l’arribada d’Ava Gardner reencarnant la tafanera i desgraciada Pandora i l’explosió de visitants que va trencar, per sempre, l’idíl·lic passat. Un passat que es va intentar conservar a l’antiga casa del Batlle de Sac, transformada en un museu que, tot i acollir obres mestres de la pintura europea d’entreguerres, avui, més que mai, necessitaria una remodelació a fons, una regulació que passaria per adequar els espais a la col·lecció i a uns temps com els actuals en què el turisme ha esdevingut marabunta i la Vila Vella intenta sobreviure allunyada del garbuix dels carrers comercials.

El dissabte 13 de juliol, el Museu de Tossa va intentar retornar als dies de glòria inaugurant l’exposició Litoral. Artists in residence. Catalunya , en què, després d’un mes d’estada, quatre creadors de prestigi internacional: Avital Yomdim, Dennis Hollingsworth, Gerard Smulevich i Alberto Barcia Fernández, van reinterpretar el paisatge, les emocions i les sensacions creant obres contundents i poc acadèmiques. Filla d’Israel i veïna de Berlín, Avital Yomdim ha intentat copsar la llum i les ombres de la Mediterrània, transformant el material termoplàstic en un element diàfan que contrasta amb la pintura d’Alberto Bacia, en la qual l’aliatge entre la figuració i l’abstracció no són sinó les dues cares d’un record desfigurat pel pas del temps que és l’antítesi de les creacions de Hollingsworth, que no tan sols ha sabut interpretar els fluxos culturals d’aquest mar tancat, sinó que els ha complementat amb les imatges de Smulevich, qui crea una “Ciutat Invisible” de la LiTOSSfera. Ens queda una cinquena artista, que no surt al programa: Laia Ferrer Bosch, veïna de Tossa, imaginativa, creativa, experimentadora, que va saber transformar la tinta de sèpia, les garoines o les figues confitades en protagonistes d’una vetllada en què la seva cuina va saber jugar amb les quatre similituds i portar a les sales l’olor, el sabor, la sensualitat i la voluptuositat del litoral.