Mallorca redefineix Peralada

La bibli­o­teca arxiu i el museu del cas­tell de Pera­lada , situ­ats dins del mateix recinte del cas­tell, for­men part d’una fun­dació pri­vada que s’encar­rega de la con­ser­vació i difusió de les dife­rents col·lec­ci­ons que s’han creat en els anys, la gran part apor­ta­des per la família Suqué i Mateu. Entre altres aspec­tes, s’encar­re­guen de la recerca sobre la història del cas­tell i, en aquest afany d’inves­ti­gació, recent­ment s’han des­co­bert nove­tats rela­ci­o­na­des amb la pro­cedència de dife­rents ele­ments que for­men part del cas­tell de Pera­lada des de la seva reforma al segle XIX.

Ales­ho­res, el cas­tell no era com es veu avui dia, sinó més aviat un casa­lot que es tro­bava en estat de ruïna. Va ser arran de l’afany dels nobles cata­la­no­ma­llor­quins, els ger­mans Antoni i Tomàs Roca­bertí-Dameto, que s’hi va actuar per refor­mar-lo com­ple­ta­ment. Arran de la mort del pare, aquests sol­ters filan­trops van voler donar prestància a l’edi­fi­cació que el petit d’ells, Tomàs, va here­tar.

Segons l’estudi rea­lit­zat per l’arxi­vera i bibli­o­tecària, Inés Padrosa, és a Pera­lada “on queda reflec­tit l’espe­rit dels ger­mans Roca­bertí, de caràcter filantròpic i huma­nista, a més de l’essència mallor­quina”. Ha estat arran d’una recerca a l’Arxiu del Regne de Mallorca que s’ha des­co­bert nove­tats rela­ci­o­na­des amb la pro­cedència de dife­rents ele­ments que for­men part del cas­tell. Segons Padrosa, i com deixa constància a l’estudi publi­cat a les Memòries de la Reial Acadèmia Mallor­quina d’Estu­dis Genealògics, Heràldics i Històrics sorprèn saber com a finals del segle XIX, es van tras­lla­dar de Palma a Roses en vai­xells i, després a Pera­lada, mobles mallor­quins, qua­dres dels millors artis­tes autòctons i forans, taron­gers, sements, i mate­rial divers com lle­nyam ver­mey (pi ver­mell, molt apre­ciat), pedra de San­tanyí i altres pedres escul­tu­ra­des. Per bas­tir el que havia d’esde­ve­nir el futur Palaci i millo­rar la seva cons­trucció i els aca­bats finals.

A més de posar en relleu aquest trans­va­sa­ment, Padrosa des­taca una altra apor­tació trans­cen­den­tal. Es tracta d’haver des­co­bert la cor­recta pro­cedència als fines­trals renai­xen­tis­tes del Pati d’Honor del Palaci, fins ara atribuïts al Cas­tell de Savallà del Com­tat (Tar­ra­gona), quan resulta que es van por­tar d’una de les millors cases senyo­ri­als de Palma: Ca Dona Aina, pro­pi­e­tat dels Roca­bertí-Dameto, que va ser ender­ro­cada a la segona mei­tat del s. XIX. “Ells van pre­ser­var els ele­ments nobles per embe­llir el con­junt pera­la­denc”, remarca la inves­ti­ga­dora.

També, com a gran des­co­berta, l’arxi­vera i bibli­o­tecària del Cas­tell de Pera­lada des­taca que ara se sap l’auto­ria dels fines­trals de finals del gòtic pro­vi­nents sí en aquest cas de Savallà serien del Mes­tre del Tallat (actiu entre el 1475 i 1510), res­pon­sa­ble també d’alguns capi­tells que es tro­ben al cas­tell.

Padrosa, que s’ha docu­men­tat de forma deta­llada gràcies a fac­tu­res i car­tes que s’escri­vien els com­tes de Pera­lada i Savallà, que “han permès can­viar la pers­pec­tiva sobre la pro­cedència de mol­tes peces i con­fir­mar que real­ment pro­ve­nen de Mallorca i que van per­me­tre con­ver­tir el cas­tell en el Palaci que conei­xem actu­al­ment. Un espe­rit cos­mo­po­lita que es va man­te­nir gràcies a l’adqui­sició de Damià Mateu pel seu fill Miguel, ja que va res­pec­tar l’essència del Cas­tell i va con­ti­nuar ampli­ant i apor­tant noves col·lec­ci­ons”, subrat­lla.