De petita veia els músics com éssers d’un altre món; mai no m’hauria pensat que arribaria aquí
Xavier Castillón / Rosa Vila-roses
Ara fa 30 anys, a principis del 1989, un desconegut grup escocès anomenat Texas va publicar un primer single (I don’t want a lover) i, poc després, el seu àlbum de debut, Southside, que van aconseguir una gran repercussió i van vendre milions de discos arreu del món. El grup de Glasgow, que havien fundat tres anys abans el baixista Johnny McElhone i la jove cantant Sharleen Spiteri (als quals es va afegir el 1988 el guitarrista Ally McErlaine), va obrir així, a dalt de tot, una llarga carrera musical que, amb els seus alts i baixos i alguns parèntesis, ha durat tres dècades. Avui, Texas actua a la Ciutadella de Roses (22.30 h, de 35 a 55 euros), dins del festival Sons del Món . Serà el seu únic concert a Catalunya d’aquest estiu, dins la gira commemorativa del 30è aniversari del seu explosiu debut. Parlem amb Sharleen Spiteri.
Després d’uns quants anys d’absència als nostres escenaris, el 2014 vau actuar a Cadaqués, l’any passat a Cap Roig i avui sou a Roses. A més, aquest estiu teniu bàsicament concerts al Regne Unit i a l’Estat espanyol, on sembla que manteniu una bona base de fans.
Diria que sí. Ja des del 1989 hem tingut molts seguidors aquí, i m’agradaria pensar que la gent continua tenint ganes de veure’ns en directe després de tants anys, perquè moltes de les nostres cançons ja formen part de la seva vida.
Ja que esteu celebrant els 30 anys de ‘Southside’, com vau digerir el gran èxit d’aquell primer disc? En el seu cas encara no tenia 22 anys...
Realment, aquell disc va ser el principi de tot per a nosaltres, un moment fonamental de la nostra carrera. Per a nosaltres el gran èxit va ser poder viure de la música, fer la feina que ens agrada, una cosa que no tothom pot dir. Ha de ser horrible haver-te d’aixecar cada matí per anar a fer una feina que ni t’agrada ni et diverteix. I amb aquell primer disc vam fer possible el nostre somni, que quan jo era petita veia com una cosa molt i molt llunyana, perquè per a mi els músics eren com éssers que vivien en un altre món. Mai no m’hauria imaginat que jo acabaria dedicant-me a això.
Quines cançons toqueu en aquesta gira? Us concentreu en els temes de ‘ Southside ’?
No necessàriament. Som molt afortunats perquè hem tingut èxits al llarg de molt de temps i, a més, no totes les cançons han tingut el mateix impacte en cada país, i aquest factor també el tenim en compte. És fantàstic tenir tantes cançons per escollir i, si et soc sincera, no triem les cançons que tocarem en un concert fins que arribem al recinte on actuarem aquella nit.
Sempre ha estat l’única dona en un grup d’homes i el negoci de la música també és tremendament masculí. Com ha viscut aquesta situació en minoria?
És cert que, històricament, bona part del món ha estat dirigit pels homes, també en el nostre sector, però això ha anat canviant en els últims anys. Crec que soc bona en el que faig i per això busco també bons músics, sense tenir en compte si són homes o dones. Per a mi és l’únic factor important. Quan era jove no era tan conscient d’aquesta situació discriminatòria, però probablement és cert que, si ets una dona jove en el món de la música, has de demostrar constantment que mereixes l’èxit. És possible que aquesta actitud lluitadora m’hagi ajudat a continuar activa i en primera línia tant de temps.
Si mira enrere, canviaria alguna cosa del que ha fet fins ara?
No, no canviaria res. Crec que tot el que ha succeït, ha passat per alguna cosa. Al final tot és experiència, tant les coses bones com les dolentes.
Sempre he pensat que sou un grup escocès molt ‘americà’, no només pel nom de la banda, sinó per les influències que s’entreveuen en la vostra música.
Sí, però és que Escòcia és un lloc on conflueixen moltes coses i hi ha hagut sempre una gran barreja cultural i musical. Per això va ser tan natural per a nosaltres combinar elements del soul, el blues o el country, sense oblidar tampoc quan agafàvem entrades per anar a veure Status Quo. Tot això forma part del nostre bagatge.
Quan un grup ha venut 40 milions de discos, quins reptes li queden?
Potser no tenim reptes en un sentit material, però encara esperem molt de nosaltres mateixos. Personalment, em sento molt més apassionada i motivada que quan era jove i tot just estava aprenent l’ofici. Ara continuo aprenent moltes coses i intento apreciar-les i gaudir molt de tot el que faig. Són avantatges de la maduresa.
Ara fa dos anys vau publicar el vostre novè disc, ‘ Jump on board ’. Prepareu nou disc? Encara creieu en l’àlbum com a obra de referència, en aquests temps digitals i fragmentats?
Sí, estem preparant nou material i, de fet, ja fa unes setmanes que treballem a l’estudi. Per a nosaltres un àlbum continua sent una obra important. Crec que quan compres un disc i el vas escoltant atentament, pista per pista, al cap d’uns dies t’adones que potser la quarta i la cinquena cançó del disc, i no necessàriament el single, són les més rellevants i són les que t’ajuden a entendre el disc en el seu conjunt. Un àlbum és com un viatge, com un trajecte. Fent un altre símil, un single és com una aventura d’una nit i un àlbum, com una relació més llarga.
Creu que el rock continua sent una música viva o ja només alimenta la nostàlgia d’alguns?
En realitat, jo no utilitzo cap paraula per encasellar la nostra música. No ens sentim com una banda de rock, simplement som Texas. És cert que generalment pensem en aquest tipus de classificacions: grups de rock, soul, blues... Però jo crec que hi ha molts més elements que defineixen una banda i el seu so. En el nostre cas, estem influenciats per coses molt diverses.
Deixem la música. Com a escocesa, què opina del ‘Brexit’?
Ja saps que Escòcia va fer un referèndum d’independència respecte al Regne Unit que no es va guanyar per un marge estret, però a pesar d’això el sentiment majoritari és que volem continuar formant part de la Unió Europea. Per mi, el Brexit és una gran vergonya, i també em provoca tristesa i preocupació per la incertesa del que passarà a partir d’ara.