Per la brevetat de tan poc delit

Una de les lectures prescriptives per als estudiants de batxillerat són els episodis amorosos de Tirant lo Blanc. Llegir la novel·la de Joanot Martorell, un clàssic de la literatura universal, pot semblar tasca feixuga per a un lector adolescent. Però la tria de les escenes en què el camp de batalla queda fora i el protagonisme el prenen els festejos a la cort, els llits i els trucs per allargar la tensió sexual entre el cavaller Tirant i la princesa Carmesina són un esperó i la lectura d’aquesta història d’amor, que comença amb una gran mentida, tal com va apuntar Martí de Riquer, esdevé un plaer, en part per la seva vigència.

Deixant de banda les formes de l’amor medieval, els sentiments són universals i és un excel·lent esquer per apropar l’obra a aquests lectors joves, de primers enamoraments. I també per la transgressió que Tirant lo Blanc suposa, en relació a l’amor, l’erotisme i el plaer sexual de la dona, representat per l’Emperadriu que es busca un amant jove; perquè a l’obra de Martorell hi ha adulteri, lesbianisme, voyeurisme, fetitxisme... tractats sense repressió, amb total naturalitat.

És un fil que s’estira subtilment en l’òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina que es va estrenar dijous al claustre de l’església del Carme, al Festival de Peralada . La producció d’Òpera de Butxaca i de Nova Creació, que es podrà veure al Foyer del Gran Teatre del Liceu al febrer, no busca actualitzar el clàssic sinó que el presenta depurat amb les escenes que giren entorn les temàtiques de la seducció i el batec del sexe no consumat. La resposta de Carmesina a la demanda de Tirant d’allitar-se, que lo sí és sí, e lo no és no, ressona a clam feminista, un Me too medieval a aquesta sexualitat masculina impetuosa i agressiva mentre que el paper de la dona és el de la seducció i l’enjogassament. Aquesta proposta d’òpera de cambra en quatre actes recull des de la confessió d’amor a la princesa, en la preciosa escena dels miralls, a l’equívoc al llit de Carmesina, on és Plaerdemavida la que li acarona els pits i la besa, fent-se passar per Tirant. També el coit, en realitat una violació, i un desengany per a Carmesina, que es lamenta així: “E açò és lo que jo tant desitjava? Per la brevetat de tan poc delit?”

El director d’escena Marc Rosich (Barcelona, 1973), autor del llibret, ja havia adaptat Tirant lo Blanc en un muntatge de Calixto Bieito concentra aquests diàlegs amorosos en vuitanta minuts, en valencià arcaic i per a tres intèrprets: Tirant (el baríton Josep-Ramon Olivé), Carmesina (la soprano Isabella Gaudí) i Plaerdemavida/Vídua Reposada (la mezzosoprano Anna Alàs). Esplèndida, tant vocalment com en la gestualitat facial. Interpreta Plaerdemavida, la donzella que esperona la parella, i alhora la Vídua Reposada, que vigilant i envejosa, posa impediments a la relació. Pel canvi de personatges, el vestuari, detallista, dissenyat per Joana Martí, contribueix a la narració. No així l’escenografia dissenyada per Jaume Plensa, uns neons que il·luminen i emmarquen l’espai. El compositor Joan Magrané (Reus, 1988) ha musicat les anades i vingudes de Tirant i Carmesina, per a una orquestra de sis músics dirigits per Francesc Prat.

Magrané s’ha revelat com un dels creadors més prolífics del país. Entre d’altres, va estrenar el 14 de juliol una missa a la catedral de Girona dins les Nits de Clàssica.Si bé Tirant lo Blanc es mereix una òpera i les escenes amoroses són el gran al·licient, de la proposta vista a Peralada, hi ha la sensació final, com les expectatives de Carmesina, de no haver consumat un plaer expansiu, l’erotisme desbordant, que s’encomana llegint Tirant lo Blanc.