La festa de la imatge
Les Rencontres d’Arles reuneixen cinquanta exposicions en el 50è aniversari d’un esdeveniment artístic excepcional que té lloc de juliol a setembre
Des de fa cinquanta estius, i des de principis de juliol fins a finals de setembre, Arles (Arle en occità) és la capital europea de la fotografia, de la història d’aquesta forma d’expressió (també de les seves novetats) i de les històries que s’expliquen amb les imatges fotogràfiques (així com d’altra mena) i al voltant seu: és com si tot el món, amb el seu imaginari, hi estigués representat. El caràcter de l’esdeveniment ara anomenat Les Rencontres d’Arles (una síntesi de Rencontres Internationales de la Photographie d’Arles, el nom inicial) no deu ser aliè al fet que, l’any 1970, va ser fundat per un fotògraf, Lucien Clergue; un escriptor, Michel Tournier, i un historiador, Jean-Maurice Rouquette.
El cas és que, passades cinquanta edicions, aquest festival de fotografia té un prestigi indiscutible i, en conseqüència, una capacitat de convocatòria que ha generat una forma de turisme cultural exemplar.
Aquesta localitat històrica de la Camarga, d’uns 60.000 habitants, amb un valuós patrimoni monumental i tan vinculada a la mítica a l’entorn de Van Gogh, rep durant tot l’estiu visitants d’una manera tan constant com assumible (amb l’excepció de la primera setmana de juliol, en la qual, amb la posada en marxa de Les Rencontres i les nombroses activitats associades, s’hi concentren un munt de fotògrafs amb el desig de difondre els seus projectes), sense que això representi una transformació destructiva de l’espai, sinó ben al contrari. Repartides per la ciutat, trobem desenes d’exposicions (aquest any, cinquanta, amb motiu del cinquantè aniversari) que ocupen edificis històrics, reutilitzen antigues fàbriques, usen –i, així, mantenen– cases abandonades o s’infiltren en espais comercials. És el cas, en aquesta edició, d’un supermercat de la cadena Monoprix, on exposa, en una planta superior habitualment destinada al magatzem, Mohamed Bourouissa, artista d’origen algerià que, entre altres tasques, subverteix la imatge transmesa de la banlieue parisenca i fa present la circulació del diner en un món regit per les relacions mercantils.
Enxampats
Resulta especialment inquietant que s’hi exposi un treball amb el qual, intervenint en les imatges, cobren un nou significat les fotos d’unes persones enxampades amb els objectes robats en un supermercat dels EUA: allò que va ser fet per a l’escarni es transfigura en un retrat de la indefensió, la por i el fet d’estar desvalguts.
Les Rencontres d’Arles mereixen una visita d’una setmana per explorar-ne totes les propostes, de manera que una estada de tres dies només permet donar compte d’unes quantes exposicions, algunes de les quals prèviament recomanades. És el cas, i d’una manera especial, de Photo/Brut, que, configurada sobretot a partir de la col·lecció Bruno Decharme, reuneix en un dels espais dels anomenats Ateliers (en una antiga zona industrial) una sèrie de mostres del que es podria considerar fotografia bruta, tenint present la definició que Jean Dubuffet va fer de l’art brut com una producció duta a terme per persones sense formació artística i al marge dels circuits artístics, però no exempta de sensibilitat estètica i determinació. Aquesta exposició és d’aquelles que conviden a tornar-se a fer certes preguntes (com ara què és art i què fa que es consideri art i que es cotitzi com a tal) i, davant l’accés a certa expressió de la intimitat que no sembla que s’hagi concebut per ser vista, a qüestionar-nos el nostre voyeurisme.
En tot cas, davant de moltes d’aquestes obres sovint desconcertants i a vegades amb un caràcter obsessiu, hi ha la certesa que responen a la necessitat creativa dels seus autors i vet aquí la seva importància indiscutible.
Una altra exposició sorprenent, The anonymous project, també es compon de fotografies amateurs, en aquest cas alienes a tota voluntat artística i elaborades de manera anònima en espais domèstics dels EUA durant els últims 70 anys: moments quotidians i excepcionals, com ara les celebracions familiars, que aporten un document sociològic configurat amb fotos imperfectes com la vida mateixa, tal com diu l’impulsor del projecte, el fotògraf i cineasta Lee Schulman, que el va iniciar en adquirir per atzar una capsa de velles diapositives en una subhasta. Com que les fotografies són relatives a un món familiar i domèstic, el subtítol de l’exposició és The house, i es desplega en els diversos pisos i fins i tot al terrat de La Maison des Peintres. Captades en aquest cas per diversos fotògrafs professionals, les imatges aplegades a Home, sweet home també aporten un document sociològic (i polític, subtitulat La casa britànica: una història política) dels canvis dels últims cinquanta anys reflectits als espais domèstics.
Hi ha moltes més exposicions fascinants a Arles, entre les quals en destaca una que justificaria per si mateixa el viatge: l’antològica dedicada a Helen Levitt (1913-2009), que, a partir dels anys trenta, va testimoniar la vida als carrers dels barris més populars de Nova York amb fotografies realistes i poètiques. Una fotògrafa extraordinària, tant en blanc i negre com en color, que té l’honor de ser exposada a l’Espace Van Gogh.