Cos i paisatge, encara
La programació artística de la Vall d’Aro s’endinsa en la pintura de Manel Anoro al Castell de Benedormiens i en l’escultura de Marzo-Mart al Parc dels Estanys
La vitalitat colorista de Manel Anoro, que va inaugurar aquest dissabte l’exposició La bellesa mirada al Castell de Benedormiens, completa la programació artística del mes d’agost a la Vall d’Aro, que es va estrenar el cap de setmana anterior amb la presentació de les escultures de gran format de Manel Marzo-Mart al Parc dels Estanys. Són dues propostes que posen de manifest l’atracció que continua exercint en alguns artistes contemporanis d’una certa trajectòria el cos humà, preferentment femení, i el paisatge, dos dels motius centrals de l’art de tots els temps.
La dotzena d’escultures que Marzo-Mart ha portat al Parc dels Estanys, on s’hi podran visitar fins al 3 de febrer del 2020, permeten esbossar una mena d’antològica (encara que la tria s’ha titulat com Retrospectiva), a partir de peces elaborades en les últimes cinc dècades per l’autor, tant en ferro com en bronze, acer corten, alumini o fusta. Susanna Gisbert, que ha escrit el text que serveix de balanç de la trajectòria de l’artista, defineix així el seu treball: “Marzo-Mart s’imposa com una figura important dins l’art del nostre país, en la línia dels grans moderns clàssics. Gravador, pintor i escultor, ha forjat al llarg de cinc dècades una obra forta i singular, recognoscible a primera vista.” Un dels valors que li atribueix és el d’aconseguir “la mateixa força evocativa” tant a petita escala com en peces monumentals, i d’alternar equilibri i tensió en una obra on “tot sembla miraculosament disposat correctament”. Aquesta és la segona aposta de l’any al parc després de la de José Luis Pascual, i forma part d’un cicle que s’estén també a la Masia Bas de Platja d’Aro i al Castell de Benedormiens de Castell d’Aro.
Justament en aquest segon espai es va inaugurar dissabte l’exposició dedicada a Manel Anoro, La bellesa mirada, que formen una quarantena d’obres, principalment olis i aquarel·les, tot i que també hi ha algunes reproduccions digitals, que es podran veure fins al 15 de setembre. El crític Àlex Roa, que ha tingut cura del catàleg, apunta que “la principal motivació” de Manel Anoro és la bellesa, però “entesa com a veritat del pintor”. Un dels mitjans principals per aconseguir traslladar-la a la tela o el paper és el color: “Encès, vívid”, el color de la pintura d’Anoro té la funció de transmetre la calidesa de l’instant viscut, afirma Roa, que inscriu l’artista en l’estètica postimpressionista per la mínima expressió que concedeix al dibuix per deixar que “els colors es facin portadors de forma i sentit”. Tot i que els temes tenen l’aire del present, s’hi respira l’esperit del fauvisme i en especial de Matisse, amb el seu gust per l’arabesc i la sensualitat. Per Àlex Roa, però, Anoro remet a experiències emotives, “sovint amb un cert aire nostàlgic, com si es tractés d’una peça perduda dels records que ja és irrecuperable”. El desig de copsar aquesta absència, conclou, és potser “el que omple de serenitat contemplativa un conjunt pictòric que, a primera vista, més aviat està marcat per una alegria i un vitalisme sovint exuberants”.