L’equilibri perfecte

El debut de la banda de Manc­hes­ter New Order en el fes­ti­val de la Porta Fer­rada, dilluns a la nit, en el que va ser el seu únic con­cert a tot Cata­lu­nya aquest estiu, no va ser només una oda al sin­te­tit­za­dor. Hi va haver molta gui­tarra, amb solos de lluïment des­ta­ca­bles, en un con­cert que va ini­ciar-se amb el so electrònic defi­ni­dor dels anys vui­tanta. New Order va obrir la nit gan­xona amb dos temes del seu últim disc Music com­plete (2016), Sin­gu­la­rity i Rest­less, here­ves dig­nes del synth­pop, però va ser amb She’s Lost Con­trol, un dels him­nes del post­punk, que va començar el tri­but a Joy Divi­sion i l’explosió a la pla­tea. Per con­ti­nuar amb Trans­mis­sion amb la qual el públic va deci­dir que les cadi­res feien nosa.

Les pro­jec­ci­ons a la pan­ta­lla, entre el docu­men­tal rea­lista, el vide­o­clip de relat oníric i els jocs d’arcade van con­tri­buir a la posada en escena dels anys vui­tanta; els ven­ti­la­dors de fum, emboi­rant la nit, des­pre­nien també aquell deix antic d’un grup en què el so del pas­sat con­ti­nua tenint un pòsit futu­rista, però melancòlic. No s’han de menys­te­nir els nous temes, des de Plas­tic a Tutti Frutti, que van sonar com a reper­tori d’una pro­posta musi­cal i escènica que no es vol que­dar amb el revi­val, però cer­ta­ment no tenen la lle­genda dels hits que s’espe­ren com Bizarre Love Tri­an­gle.

Ber­nard Sum­ner no ha estat mai un líder amb grans dots vocals, però la con­nexió amb el públic hi era més per la banda sonora que s’espe­rava escol­tar; era un con­cert que jugava amb el com­po­nent emo­ci­o­nal més que la inter­pre­tació en escena. Espe­ci­al­ment es va notar a l’última part amb cançons dance com True Faith , que es man­te­nen pode­ro­ses i magnètiques tot i el pas dels anys i es reben com a him­nes de culte que són. O amb Blue Mon­day: tot un espec­ta­cle de llum i so a la pan­ta­lla que es veia repli­cat en els mòbils del públic.

Si Blue Mon­day repre­senta la per­fecció i sofis­ti­cació màxima del synth­pop, amb la veu que fun­ci­ona com la d’un robot, un autòmat, amb Temp­ta­tion va arri­bar la glòria final, l’apo­te­osi a la pista de ball, amb aquells cors d’opti­misme ini­cial i de tor­nada que pre­di­uen un final feliç. La recon­ci­li­ació amb els fan­tas­mes, feta de fa temps, va arri­bar a tall d’home­natge sen­tit, a la pan­ta­lla, amb un Ian Cur­tis pre­sent en blanc i negre, men­tre sonava Atmosp­here i Love will tear us apart , el cop de gràcia a una nit d’equi­li­bri per­fecte entre les llums i les ombres.