Epopeia ‘dance’

Ago­sa­rada pro­posta, la que va tan­car dis­sabte l’edició d’aquest any del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada con­ver­tint l’audi­tori en un club de música dance amb l’espec­ta­cle amb el qual l’emis­sora Flaix FM , el gener del 2018, va cele­brar els seus 25 anys al Gran Tea­tre del Liceu.

A Maes­tro es repas­sen els grans èxits de la música dance i s’hi atorga cate­go­ria de clàssics en la seva revisió en for­mat simfònic. A la pode­rosa presència escènica de la vui­tan­tena de músics de la GIOr­ques­tra , l’orques­tra simfònica de les comar­ques giro­ni­nes, diri­gida pel com­po­si­tor Marc Timón , s’hi han d’afe­gir les pro­jec­ci­ons de vídeo i imat­ges 3D; als seients hi havia ulle­res per poder gau­dir d’aquest futu­risme que augu­rava la música dance a finals dels noranta. Rit­mes i cançons que es resis­tei­xen al pas del temps amb nous embol­calls orques­trals, en certa manera arti­fi­ci­o­sos, però efec­tius per a la clo­enda fes­tiva i també en clau de relleu i d’ober­tura gene­ra­ci­o­nal i social, als jar­dins de Pera­lada.

Molta llum i esclats enllu­er­na­dors a la pan­ta­lla per recor­dar-nos l’electrònica con­tribuïen a l’èpica del so simfònic amb un viatge de més de dues hores que va començar amb una decla­ració d’inten­ci­ons: Així parlà Zara­trusta de Ric­hard Strauss, iden­ti­fi­ca­tiva banda sonora de 2001. Una odis­sea a l’espai. Perquè Maes­tro vol des­pren­dre un punt lle­gen­dari i mític.

Man­te­nen el seu poder com a cançó els èxits dance que es van escol­tar pas­sats pel sedàs simfònic i per la veu dels sis solis­tes que van anar des­fi­lant per l’esce­nari, inclosa també una soprano, amb moments de lluïment per al saxo més lliure en una col·labo­ració audaç a càrrec de Lli­bert For­tuny. El públic, dret, i moti­vat per DJ de Flaix FM com Sergi Domene, David Gausa, Jordi Veliz, DJ Sku­dero i Xavi Metra­lla, core­java els him­nes dance. Tot i estar dar­rere de la GIOr­ques­tra, la seva presència era pro­ta­go­nista, men­tre que els refe­rents musi­cals del rock i el pop –el trio de bate­ria, gui­tarra i baix– que­da­ven al marge de l’esce­nari.

El revi­val nostàlgic dels trenta anys d’electrònica va incloure una tren­tena de cançons: des de Music sounds bet­ter with you de Star­dust fins al Wake me up d’Avi­cii, Tita­nium de David Guetta, l’ambi­en­tal i zen Por­ce­lain de Moby o Get Lucky i One more time dels Daft Punk o l’I feel you de Bob Sin­clair amb un regust funky en la veu de la can­tant de soul Bri­gitte Emaga. Així, el reper­tori es feia més pop i més comer­cial quan els solis­tes inter­pre­ta­ven, com una excel·lent orques­tra de ver­si­ons, èxits com Human de The Killers, Viva la vida de Cold­play i I gotta fee­ling de Black Eyed Peas.

El moment àlgid de Maes­tro va ser quan Marian Dacal va inter­pre­tar el Flying free de Pont Aeri, que es va repe­tir en els bisos. I una invi­tació a la lli­ber­tat i a l’amor, escrits de comiat a la pan­ta­lla per a la mati­nada més llarga de Pera­lada.