Positivisme, ràbia i final orgiàstic

Ja se sap, per ser algú en aquesta vida s’ha de tenir un relat. Això també passa amb els fes­ti­vals que aspi­ren a ser alguna cosa més que una suma incon­nexa de con­certs. Acústica té un relat, gai­rebé amb plan­te­ja­ment, nus i desen­llaç, com les estruc­tu­res nar­ra­ti­ves ben endreçades. Així es va poder com­pro­var diven­dres, a la segona jor­nada del fes­ti­val, que després de l’explosió inau­gu­ral d’un dijous que ja és molt més que una etapa pròleg del gros de la pro­gra­mació –amb con­certs mul­ti­tu­di­na­ris com ara els de La Pega­tina i Lil­dami– va omplir el cen­tre de Figue­res amb una altíssima den­si­tat humana, espe­ci­al­ment a la Ram­bla, pràcti­ca­ment intran­si­ta­ble durant els con­certs de Zoo i Oques Gras­ses.

De fet, el nos­tre relat comença a la Ram­bla, però encara amb llum diürna, amb l’actu­ació de Dàmaris Gela­bert, reina un cop més de l’Acus­ti­queta, la secció fami­liar del fes­ti­val. Amb ella van començar els mis­sat­ges posi­tius d’aquest pri­mer tram del diven­dres: en la seva versió més tre­pi­dant, amb una banda molt com­pacta, la Dàmaris trans­met als seus petits segui­dors que tot sona i que can­tar és esti­mar –també idees més pràcti­ques, com ara ves­tir-se sols i no uti­lit­zar els pares com a pen­ja­dors–, i tot seguit, en una altra freqüència, la interes­sant can­tau­tora rosinca Anna Gra­tacós, Madamme Mus­tash per a l’art, que va tan­car el seu con­cert a la bal­co­nada del Tea­tre El Jardí amb Benau­rats els lliu­res i una bona reco­ma­nació: “Sigueu com us doni la gana perquè sem­pre hi haurà algú dis­po­sat a esti­mar-vos, sigueu com sigueu.” El posi­ti­visme va con­ti­nuar en ple cap­ves­pre, a la plaça de la Pal­mera, amb Timón Repu­blik i el seu mes­tis­satge dife­rent, ava­lat per les Cases de la Música. El punt àlgid d’aquesta pri­mera part va estar pro­ta­go­nit­zat pels bla­nencs Kids from Mars, pletòrics des de la bal­co­nada i gau­dint visi­ble­ment del moment, com només es fa quan un té 16 anys i treu gus­pi­res d’una gui­tarra i una bate­ria. Poden sonar com White Stri­pes –van tocar Seven Nation Army– o con­ti­nuar bus­cant la seva pròpia ànima en ter­renys més pop, però no cal que gai­rebé dema­nin perdó per tenir 16 anys i estar en un esce­nari. Ho fan molt bé.

Tam­poc ha de dis­cul­par-se l’Elèctrica Dharma per por­tar gai­rebé mig segle en la car­re­tera i haver publi­cat 25 dis­cos. Amb ells comença la segona part del relat, la del com­promís, la uto­pia i també la ràbia per la situ­ació del país. Diven­dres a la tarda, el grup va anar a la pro­pera presó del Puig de les Bas­ses per tocar un parell de temes des de l’exte­rior a la con­se­llera Dolors Bassa, i ja durant el con­cert la seva ger­mana, la dipu­tada i acti­vista Mont­ser­rat Bassa, va sor­tir a l’esce­nari per reci­tar Resis­tir és vèncer, amb lle­tra de Jordi Cui­xart. A la plaça Cata­lu­nya, un públic nombrós i de totes les edats va rebre el grup amb crits de “força Dharma!” i la colla dels For­tuny va res­pon­dre amb una potent Fla­ma­rada que ja no es va apa­gar durant tot el con­cert, enca­val­cat en la part final a l’inici del con­cert dels valen­ci­ans i com­ba­tius Zoo. “Aquí ens sen­tim com a casa”, va dir el seu can­tant entre els crits d’inde­pendència que res­so­na­ven per sobre de l’estrèpit de la Ram­bla. Els Països Cata­lans són el marc de referència de l’Acústica, on diven­dres van actuar també els vete­rans mallor­quins Ane­gats o, vin­gut de ponent, El Petit de Cal Eril, que va saber enco­ma­nar la seva Ener­gia fosca en un con­cert hipnòtic a la plaça de la Pal­mera, espai idoni per degus­tar amb tran­quil·litat algu­nes de les exqui­si­de­ses del fes­ti­val. El desen­llaç del diven­dres va ser un final orgiàstic, de gran festa pagana de final d’estiu, que va començar a la mit­ja­nit amb el pop hiperbòlic de Dorian i les seves uto­pies més d’anar per casa (“En el fondo todo lo que qui­ero es verte ama­ne­cer”), a la plaça Cata­lu­nya, abans que una amplíssima majo­ria del públic es con­centrés a la Ram­bla per veure sor­tir el sol de mati­nada amb Oques Gras­ses, grans tri­om­fa­dors de la night i de tot l’estiu, con­tra els quals no es pot com­pe­tir. Pot­ser per no coin­ci­dir de ple amb els oso­nencs les onze com­po­nents de la Balkan Para­dise Orques­tra van endar­re­rir mitja hora la seva hura­ca­nada fanfàrria, fent una excepció en la pun­tu­a­li­tat que també carac­te­ritza l’Acústica. Com el relat.