De l’aigua i els arbres

Sidillà està fent una clara aposta per allò que en el món anglosaxó es coneix per nature writing, és a dir, aquella forma de literatura que troba inspiració en la naturalesa i que va tenir un dels seus èxits editorials en el supervendes de Helen McDonald F de falcó, però que té altres meravellosos practicants, des de Henry David Thoreau a Rachel Carson, Robert Macfarlane o Nan Shepherd, de qui precisament l’editorial bisbalenca ja va traduir al català l’inoblidable La muntanya viva. Amb l’arrencada del nou curs, en treu al mercat, dins la col·lecció Busca-raons, dos més d’una tacada: La dignitat de l’arbre, del barceloní especialitzat en arboricultura Pere Martínez, i Com llegir l’aigua, escollit llibre de l’any 2018 pel Sunday Times, del navegant i explorador Tristan Gooley. Són dos llibres que projecten a l’entorn dues mirades diferents, però amb un respecte comú pel medi ambient transmès en unes pàgines que aporten l’indispensable coneixement científic i l’amenitat desitjable en aquesta mena d’obres que aconsegueixen una agradable comunió entre literatura i divulgació.

La dignitat de l’arbre, o “com tractar amb respecte arbres i boscos”, d’acord amb el que especifica el subtítol, proposa un acostament a les peculiaritats d’aquests éssers vius que constitueixen un món en si mateix per mitjà d’un autor que no és pas biòleg, sinó un escriptor i professor de ioga, amb antecedents sostinguts en jardineria i paisatgisme, que ha après a estimar la lentitud amb què es formen aquestes construccions formidables. Amb il·lustracions de M. Casalí, excepte el dibuix de la coberta, que és de Montse Mayol, l’artista de la casa, Pere Martínez organitza metòdicament el material, amb capítols específics dedicats a les podes, els fongs, els incendis forestals, els pesticides o els trasplantaments, però per damunt de tot proposa un tractat d’amor al bosc, sense sensibleries, amb molt de sentit comú i una agradable proximitat en el to; per exemple, quan fa declaracions com ara aquesta: “N’hi ha prou de tenir un mínim coneixement biològic d’un sistema arbori per entendre que treure les fulles a un individu és deixar-lo a la bancarrota.”

Tristan Gooley pertany a una altra esfera: autor d’èxit, aventurer i comunicador nat, a Com llegir l’aigua proposa un viatge pels rius, mars i llacs que ha descobert en els seus nombrosos viatges per tal que el lector prengui consciència de la importància (i la bellesa) d’aquest element indispensable per a la vida. El llibre, traduït per Josep Pelfort, conté il·lustracions de David Granato i una portada concebuda també per Montse Mayol que ha fet exclamar Gooley, a la seva pàgina web , que l’edició catalana és la més maca de les que s’han fet fins ara d’aquesta obra, que exhibeix amb orgull en una fotografia que aprofita per felicitar tot l’equip de Sidillà. A mig camí del relat d’aventures i l’assaig filosòfic, és bonic també per dins. L’autor hi encomana passió des de la introducció, quan es remet a l’antropòleg Loren Eiseley per subscriure que “si hi ha res màgic en aquest planeta, s’ha de trobar en l’aigua”. Gooley l’ha observada des de totes les perspectives imaginables, com a nedador, navegant, pescador i poeta, per desentranyar quin color té, quina fressa fa, com es formen les onades, com neixen les illes, quina vegetació hi creix, i què són el raig verd, la barrera del Tàmesi o els focs follets.