La vaga dels 5 duros (0,15 euros)

El 6 de febrer del 1909, els oficinistes de l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction, Light and Power (coneguda per La Canadenca pel fet de ser de capital canadenc), es van solidaritzar amb vuit companys que s’havien queixat que els havien rebaixat el sou 25 pessetes (0,15 euros) i els havien acomiadat. Van iniciar una vaga de braços caiguts que es va anar estenent a totes les seccions de l’empresa i la central generadora d’electricitat va quedar totalment paralitzada el 21 de febrer, la qual cosa va provocar que a les quatre de la tarda Barcelona es quedés sense llum i amb els tramvies aturats al mig del carrer. Malgrat que el govern va enviar l’exèrcit a ocupar la planta, la CNT –que després del Congrés de Sants s’havia convertit en la força majoritària entre uns treballadors que patien la repressió dels seus dirigents, entre altres Salvador Seguí, Manel Buenacasa i Tomás Herreros, que estaven tancats a la presó acusats de participar en les manifestacions en favor de l’Estatut d’Autonomia català– va aconseguir estendre l’atur a altres empreses de Barcelona, Sabadell, Badalona o Terrassa i es va paralitzar el 70% de la producció industrial catalana. Els patrons es van desesperar. El gerent de La Canadenca, Fraser Lawton, va amenaçar d’acomiadar tots els treballadors i es va militaritzar uns vaguistes que es van negar a tornar a la feina i van veure com eren detinguts i empresonats al castell de Montjuïc. En uns moments de gran convulsió, els treballadors dels diaris es van negar a publicar els bans que anaven contra els interessos dels obrers i així en aquella Catalunya insurreccional no es va fer un primer pas cap a la resolució del conflicte fins que el 14 de març va ser nomenat un nou governador civil, Carlos Montañés, i després d’intenses negociacions es va aconseguir l’acceptació de la jornada laboral màxima de vuit hores, increments salarials i es va reconèixer la capacitat legal de negociació dels sindicats. Una victòria obrera aviat contrarestada per una reacció burgesa que tant va passar per les paraules de Cambó, que assegurava que “la implantació de la jornada de vuit hores era una de les més grans bogeries que s’havien donat a la història”, com per la militarització d’una ciutat en què es va decretar el toc de queda a les onze de la nit, la reorganització del sometent armat per la patronal, les pràctiques de locaut que van deixar més de 200.000 treballadors sense feina, l’aparició del pistolerisme, amb el resultat –fins al 1923– de més de 250 morts, d’una banda i l’altra, i la instauració de la dictadura de Primo de Rivera aplaudida per amplis sectors de la burgesia catalana.

Una història desconeguda, si més no per les noves generacions, que fins al 27 de setembre es pot veure, llegir i entendre en la mostra L’any de La Canadenca, de la vaga al locaut, que es va obrir al Museu de l’Aigua, a l’antiga Coma Cros –que va ser una de les fàbriques emblemàtiques del moviment obrer a casa nostra– a Salt. El subtítol, Conflicte social a Barcelona i comarques gironines el 1919, va acompanyat per un cicle de conferències que es tanquen el dia 25 amb Salvador Seguí. Heroi o màrtir, a càrrec de Joaquim Ortín, i 1919, un any decisiu i la seva significació, impartida per Carles Garcia. Imprescindibles.