Crítica
teatre
Palpar un aire dens i profund
La paraula mana des de l’estatisme dels actors, en un espai absorbent
L’univers de Mercè Rodoreda agafa aire dolorosament a l’escenari. Joan Ollé ha tornat a muntar una obra que es mou amb la cadència de la narrativa simbòlica de l’escriptora. Si a La plaça del diamant, Rodoreda escrivia a partir d’una situació històrica i d’unes cicatrius que li havia deixat la Guerra Civil, a La mort i la primavera va escriure molt més des de la intuïció en un món distòpic, postnuclear pràcticament en què només la ingenuïtat i la incredulitat donaven aire d’humanitat uns personatges torturats. Va ser molt celebrada la versió destil·lada de Joan Ollé de La plaça del Diamant perquè extreia la part més costumista dels passatges i intensificava la veu de la Colometa a partir de tres veus, primer, i d’una sola, en la seva darrera versió. Ara també ha destil·lat unes pàgines literàries molt més obscures que projecten diferents veus, entre les quals hi ha la mateixa Rodoreda, que creua l’escenari com si fos una fantasma més.
Aquesta novel·la, traslladada ara al teatre, recorda el surrealisme dolorós de Federico García Lorca d’El público (també una obra pòstuma, de fet) perquè situa les glicines i les papallones a un espai fosc, desesperat, cruel: El simbolisme arrela en un espai pràcticament erm. Ollé dona prioritat a la paraula des de l’estatisme de les escenes. Tot i que hi ha una certa representació, un acurat moviment, mana la paraula (dita, d’arrencada amb els ulls tancats, que dona una gran potència). L’espai és inquietant, que representa una mena de portals mig derruïts i un mur final que, admet alguna sorpresa dramatúrgica. La nuesa de les formes (podria recordar unes ruïnes d’antiga església per l’alçada) s’acoloreix amb una il·luminació que muta contínuament. Ajuda què l’espectador imagini els passatges, amb molts pocs moments per a la llum de l’esperança. En aquest purgatori en vida, només respira fresca l’ànima: Els homes només desitgen morir i que no els taponin la boca amb ciment perquè l’ànima pugui voleiar.
El riu, que hauria de ser un altre element de vida, és una amenaça constant: és la base per fer creure a tothom que ha d’ofegar el desig, perquè si no fos així, aquesta comunitat es desmembraria, desapareixeria. Davant de les contínues desconfiances, de les traïcions, de la maldat amagada, que només fa créixer la superstició entre aquests éssers només allibera el camí individual de la mort. I, llavors, és quan s’atura la cadència rítmica feta amb frases curtes que enllacen les paraules sonores de Rodoreda.En aquest paratge carregat d’humitats i brutícia, la primavera de l’ànima només pot arribar amb la mort. Absorbent i angoixant, Ollé torna a convèncer.
