L’últim petó d’Omara

Omara Por­tu­ondo com­plia ahir 89 anys i el dia abans del seu ani­ver­sari va cele­brar la vida amb un con­cert cre­pus­cu­lar a l’Audi­tori de Girona. La núvia del filing tor­nava a les comar­ques giro­ni­nes, tres anys després d’actuar a Sant Feliu de Guíxols amb Diego el Cigala. El con­cert, inclòs en la pro­gra­mació musi­cal del Fes­ti­val Tem­po­rada Alta , forma part d’una gira de comiat, El último beso, tot i que Omara pro­met con­ti­nuar can­tant fins que la veu li ho per­meti. Asse­guda, com una diva, acom­pa­nyada de bra­cet per entrar a l’esce­nari pel pia­nista Roberto Fon­seca, que era qui por­tava el pes d’un con­cert en què Omara és l’estre­lla, dau­rada, bri­llant. Té una veu que encara no es vol apa­gar i ho demos­tra amb Veinte años o Lágri­mas negras, després d’haver començat, gai­rebé tímida, amb una cançó cubana de bres­sol, Duerme negrita. El repar­ti­ment estava for­mat sobre­tot per bole­ros, Dos gar­de­nias i clàssics d’aquest filing cubà com és La última noche que pasé con­tigo, i popu­lars cuba­nes amb l’himne Guan­ta­na­mera.

Els rit­mes cubans pas­sats pel sedàs de l’edat i de l’inti­misme de la banda: Yandy Martínez, al baix; Ruly Her­rera, a la bate­ria, i Andrés Coayo a la per­cussió, amb el suport també de la neta d’Omara, Rocío Jiménez. En un con­cert d’hora i mitja, Omara Por­tu­ondo va absen­tar-se de l’esce­nari perquè els músics, “los muc­hac­hos”, exhi­bis­sin vir­tu­o­sisme a base d’impro­vi­sació i molt free jazz amb la base de Quizás, quizás, quizás.

Per fora­gi­tar la melan­co­lia que tant bolero impregna en l’ànima, el pia­nista Roberto Fon­seca va recor­dar al públic, ja al final del con­cert, que l’amor en la música es retorna de la millor manera: ballant. Dem­peus, movent-se des dels seients, i amb el Soy cubana, era l’intent de tor­nar al club Tro­pi­cana, on Omara Por­tu­ondo era la reina. Era també un home­natge a qui, més en el cel que a la terra, amb les mans i el micro, ani­mava el públic a moure’s i a can­tar. ”Se la saben?”, deia Omara, i par­ti­ci­pava així d’aquest inter­canvi de bones vibra­ci­ons. Amb el Bésame mucho can­tat més des de les buta­ques de l’audi­tori que de l’esce­nari, Omara Por­tu­ondo va aco­mi­a­dar-se del públic gironí. Acom­pa­nyada per Fon­seca, va moure els malucs, feme­nina i des­a­com­ple­xada, i es resis­tia a mar­xar abans de fer mut pels cor­ti­nat­ges.