Desenfocar per demostrar desorientació

El muntatge Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame, té una intuïció afinada desenfocant i desatenent el públic. Construeix una peça en què dues trames ressonen igual en 80 anys de diferència. Podrien ser generacions bessones. El cinisme del poder (en la dictadura política o en l’altaveu mediàtic) les fereix i cadascuna d’elles proven de sobreviure-hi amb dignitat. Paradiso99 vol explicar, potser, massa coses i les deixa només apuntades, però dona una certa idea de desorientació, de vulnerabilitat que ressona avui.

En una escenografia muntada amb caixes de fruita buides, es presenta una parella enamorada: ell treballa al Mercadona i vol tenir una criatura; ella ho endarrereix perquè necessita conèixer la seva mare biològica. Per això considera que un reality és una oportunitat. Aguantarà la vergonya de fer viral la seva preocupació amb l’esperança que algú la reconegui com a filla. Paral·lelament, a la trama principal una dona reprodueix els moviments (com si fos la seva ombra, el passat) d’aquesta jove. Podria ser la mare buscada?

Contínuament, en l’obra es dona més d’un pla d’acció, desenfoca l’atenció del públic. L’espectador vol veure què passa darrere, encara que, en primer pla algú estigui interpretant un monòleg. És una interessant forma per denunciar la jerarquia del primer pla televisiu, o del focus teatral. L’obra es mou en una capa d’absoluta ficció. I si es pot empatitzar amb la il·lusió de ser pare de l’obrer i amb l’ànsia d’ella per parlar a la mare, genera un rebuig absolut el cinisme del presentador de televisió, que fa de mestre de cerimònies a cops de plateret i que sempre és ofensiu, des del primer moment. Sense canvis en l’actitud dels personatges, l’obra agafa una única direcció, no té girs, ni revolts (en tot cas, és l’espectador el que els preveu sense que s’arribin a produir, finalment).