“Pinter sap trobar poètica profunda en una trama senzilla”

Mai s’hauria de seguir cegament les indicacions d’un autor, sinó trobar la llibertat d’interpretar el text a la teva manera. Dit això, sovint es dona el cas que aquestes indicacions proporcionen una visió clara dels objectius i les motivacions de l’autor i, per tant, poden ser força útils. També depèn del mateix autor. En aquest cas, és força interessant seguir les indicacions de Pinter, ja que ell utilitza les seves pauses i silencis d’una manera molt emocionant i aporten capes i profunditat al rendiment, més que, per exemple, Ibsen. Tot i això, hauríem de tenir present el que va dir Pinter sobre el tema: “Si hagués sabut com de malament es reproduirien les meves pauses, no les hauria escrit.”

Més que obvi, prefereixo anomenar-lo universal… Dit això, Pinter és un geni en l’ús del llenguatge i té un coneixement tan profund de la naturalesa humana que, a les seves mans, aquest punt de partida aparentment senzill condueix a una obra teatral profundament emocionant i poètica. I és el seu ús precís i implacable del llenguatge el que fa que aquest joc sigui un brillant exemple de “menys és més”, el que ens va atraure.

Per a nosaltres, el text sempre serà el punt de partida d’un espectacle... Això no vol dir que només el text pugui ser el punt de partida de qualsevol espectacle, sinó que només significa que dins de la companyia compartim la mateixa passió per les paraules d’un autor. La quinta essència del nostre treball és aquesta: en un moment determinat descobrim un text, ens n’enamorem i volem compartir amb passió aquest text amb el públic. I esperem que la nostra manera de fer ajudi a aquesta transmissió i aconsegueixi mostrar a l’audiència com és de bell o divertit o punyent o enutjós aquest text... D’aquesta manera és possible que el discurs generat pel text ens faci triar aquesta obra concreta o, en efecte, com dius, pel plaer de la paraula.

Tot i que sí que creiem que la paraula és suficient [Ingmar Bergman diu: “Només necessiteu tres coses per fer un espectacle: la paraula, l’actor, l’espectador”] també reconeixem que la fisicitat és de la màxima importància als escenaris. Creem espectacles que també tinguin una rellevància física... Dit això, no som el tipus d’actors que utilitzin multitud de funcions multimèdia o altres de visuals...

La rellevància d’estructures no jeràrquiques, de forma col·lectiva de treballar, d’acceptar tota la responsabilitat de la vostra llibertat i creativitat artística, encara avui és tan rellevant com mai. Molta gent, molts mitjans de comunicació, sempre volen déus o genis als quals puguin atribuir la qualitat d’una obra, tenen por de la idea que les persones puguin operar sense déus, sense dictadors benvolents que prenguin totes les decisions. Pel que fa als autors, ja siguin clàssics del contemporani, tampoc van perdre la seva rellevància. Sé que ara està molt de moda crear una mena de teatre documental, d’escriure i improvisar el vostre propi text. Això està bé, i, sens dubte, hauria d’aplaudir, però no subestimar el poder i la rellevància d’un poeta, d’un individu que va dedicar la seva vida a la creació d’una obra d’art teatral o literària. Pel que fa a nosaltres, seguirem sent representants d’aquestes ànimes essencials.