Música

Crònica

Temporada Alta

L’homenatge a la cançó d’amor

Jane Birkin va interpretar els èxits de Serge Gainsbourg en un format íntim amb arranjament clàssic per a un octet

Ho tenia escrit en unes pissarres, al terra de l’escenari, en català, per llegir-ho correctament. I així ho va fer, sense deixar de somriure al públic que dissabte a la nit esperava escoltar, de la veu subtil i delicada de Jane Birkin, les cançons de qui va ser durant 12 anys el seu amor, Serge Gainsbourg, i que té amb el xiuxiueig eròtic de Je t’aime moi non plus (1968) la seva sublimació musical. “Sovint em demanen què pensaria en Serge d’això o d’allò i no ho sé”, va dir Birkin de l’amant, una figura “trista i alegre a la vegada”, va assenyalar. “S’hauria emocionat molt, aquí, a Girona, amb els meus músics.” I és que Gainsbourg estimava la música clàssica i, en aquest sentit, qui va ser la seva companya va explicar que aquests arranjaments l’haurien complagut.

L’actriu i cantant britànica va recuperar el llegat d’un dels mites de la chanson française amb un espectacle de format íntim que va portar a l’ Auditori de Girona emmarcat en el festival Temporada Alta . Vestida de manera sòbria i elegant, amb pantaló d’esmòquing, americana negra i una brusa blanca, Birkin, amb una actitud d’agraïment més que d’una diva distant, va voler també que els reconeixements fossin per a la formació musical que l’acompanyava. Des de la complicitat amb el pianista japonès Nobuyuki Nakajima, arranjador de les peces de la chanson en format d’orquestra de cambra sense que perdin l’essència d’intimitat, fins a la resta de músics que va presentar just a l’inici del concert, estrena a l’Estat. D’aquesta beatitud, un exemple envers l’octet –trompa, percussió, contrabaix, cello, contralt, oboè i corn anglès i violí–, Birkin va agrair efusivament un solo de la violinista Aya Kono.

Va ser, el de Jane Birkin, un concert amb material sensible, en què la veu es va fusionar amb elegància amb l’orquestració. Impecable. Un enamorament que va començar, des de l’inici, amb Ces petits riens, Lost song i Baby alone in Babylone , molt aplaudida. Sense perdre en cap moment un somriure indestructible però alhora amb una imatge fràgil, Jane Birkin va homenatjar Gainsbourg més enllà de l’amor i de la vida: en les seves memòries Birkin rememora una relació de mútua dependència. I a l’escenari, la gratitud: “Tu vas treure el millor de mi, i penso que és veritat: gràcies, Serge”, va destacar Birkin abans d’interpretar Jane B.

No hi podien faltar, en aquest repertori amorós i per tant de desamor –Birkin considera que Gainsbourg va compondre les millors cançons d’una separació–, La ballade de Johnny Jane i L’anamour, que van imprimir una mica d’acció al romanticisme fràgil per retornar al dramatisme contingut amb La chanson de Prévert. Amb La Javaneise , imprescindible, Birkin es va acomiadar de Girona amb un dels aplaudiments més llargs escoltats a la sala, que la van obligar a sortir més d’un cop, agraïda a l’amor i a Gainsbourg.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.