Núria Espert levita amb Lorca

Núria Espert es deixa acom­bo­iar pels ver­sos i els records de Lorca. Els que ell mateix des­til·lava en cada poema o com a fórmula per ama­gar la seva timi­desa natu­ral. Espert, com Lorca deia el 1935, neces­sita que algú l’empe­nyi als esce­na­ris. Li pesa la res­pon­sa­bi­li­tat de tota una tra­jectòria. Però, un cop a les fus­tes, s’oblida de les obli­ga­ci­ons i dis­fruta com aque­lla nena que va ser que lle­gia ver­sos als petits esce­na­ris dels ate­neus. Jugant amb el seu record, con­fo­nent-lo amb les veus tràgiques i car­re­ga­des de la pena anda­lusa gitana que des­cri­via Lorca a Roman­cero gitano (i esquit­xant-lo també de rèpli­ques de Mari­ana Pineda, Bodas de san­gre i Yerma) és com atrapa l’espec­ta­dor durant els 60 minuts d’aquest reci­tal.

Espert en té prou amb una filera de buta­ques i un petit guió, que amb prou fei­nes lle­geix. La il·lumi­nació juga un món a part. En comp­tes de fixar les esce­nes reci­ta­des amb les vis­cu­des amb una llum dife­rent, fun­ci­o­nen aleatòria­ment, alter­nant el ver­mell tràgic amb el blanc de lluna pla­te­jada, que s’il·lumina des de llums late­rals i zeni­tals. L’actriu salta pun­tu­al­ment al català quan toca els seus records més vius, una capa més de lec­tura que es pot dis­fru­tar en les fun­ci­ons a Cata­lu­nya. Està pre­vista tem­po­rada al Romea aquest mes de gener.

Espert reviu els poe­mes, dia­loga amb ella mateixa fent les dife­rents veus del vers. Però costa seguir-li tots els ver­sos, tot i que pot­ser tam­poc importa en veure-la inter­pre­tar-los des d’una qui­e­tud abso­luta o bellu­gant-se pun­tu­al­ment pel dar­rere de les buta­ques. Lluís Pas­qual (com Espert) coneix molt bé Lorca i Espert. La conei­xença de molts anys per­met tei­xir una peça en què Espert es revela com una filla de la Xirgu (tot i que no es cone­gues­sin) a par­tir de la baula del Lorca èpic. Els ver­sos tri­ats són de dones valen­tes, tràgiques, que pro­ven de revol­tar-se. Espert levita i entu­si­asma.