Saltar al buit del cinisme

Juan Navarro i Gon­zalo Cunill repe­tei­xen com a pare­lla en la dra­matúrgia. Després de Tala (Tem­po­rada Alta 2011), ara s’ins­pi­ren en el món de David Fos­ter Wallace i el seu lli­bre Entre­vis­tes breus amb homes repul­sius. Des­gra­nen, en rea­li­tat, només el conte de l’home que puja al tram­polí i hi donen més ampli­tud amb un diàleg càustic entre un home adult (Gon­zalo Cunill, que tras­pua veri­tat per tots els porus i és escan­da­lo­sa­ment cínic) i una noia jove (Gemma Polo, que ves­teix una noia deso­ri­en­tada, com espo­ru­guida, que sent plaer d’esta­blir una con­versa en què intu­eix un perill) i amb una per­for­mance que és una core­o­gra­fia de la des­es­pe­ració.

Aquest tríptic sin­to­nitza amb la mateixa ona de pro­fun­di­tat, de bui­dor, de sole­dats que es reco­nei­xen. Per afi­nar totes aques­tes ares­tes, per igua­lar-les però man­te­nint per­fils dife­rents (com si fos un qua­dre tri­di­men­si­o­nal), es con­juga amb un violí que esga­ripa entre les pau­ses. Si en els moments per­formàtics car­rega de soroll un espai ja col·lap­sat de micros i esbu­fecs, en la con­versa per­fila els abis­mes entre les dues gene­ra­ci­ons, amb uns esga­rips aguts, com un penya-segat sense bran­ques on afer­rar-se en cas de cai­guda acci­den­tal.

Tanta des­es­pe­ració només pot con­duir a dos llocs, a una certa com­plaença del món sòrdid o al suïcidi alli­be­ra­dor.Cas­tra­dor. Incom­pren­si­ble. Les gene­ra­ci­ons repe­tei­xen fórmu­les, però a dife­rents alçades. Si es viu en el cos­tat més radi­cal de la vida, la tra­jectòria s’enrosca en les con­tra­dic­ci­ons, cada cop en una part més alta de l’espi­ral. Ningú es pot atre­vir a bai­xar del tram­polí quan ja ha pujat tots els esgla­ons i, al dar­rere, l’apres­sen a sal­tar. La soci­e­tat empeny. Cruel.