Cinema

Posar la mà al cor

Demà s’estrena als cinemes la pel·lícula animada francesa ‘¿Dónde está mi cuerpo?’, una història carregada de poesia i nostàlgia sobre l’amor i la pèrdua

“El gènere fantàstic ens permet abordar temàtiques molt universals d’una manera poètica”

“El curt­me­tratge és el ter­reny pre­di­lecte de l’ani­mació, on els autors es poden expres­sar lliu­re­ment sense ser escla­fats per la indústria”, opina el cine­asta francès Jérémy Cla­pin (París, 1974). S’ho va pen­sar bé abans de fer el salt al llarg­me­tratge amb ¿Dónde está mi cuerpo?, adap­tació de la novel·la Happy hand, de Gui­llaume Lau­rant, cone­gut pel guió d’Amélie, entre d’altres èxits, i coguio­nista amb Cla­pin d’aquest film.

Que no van ser uns artis­tes escla­fats per la indústria ho demos­tra que ¿Dónde está mi cuerpo?, les aven­tu­res d’una mà que busca el seu cos i la història d’amor car­re­gada de nostàlgia del seu pro­pi­e­tari, va gua­nyar el Gran Premi de la Set­mana de la Crítica del Fes­ti­val de Canes i s’estrena arreu del món a través de Net­flix, que en va adqui­rir els drets. Des de demà es podrà veure als cine­mes, i el 29 de novem­bre s’estrena a la pla­ta­forma Net­flix.

La pel·lícula es va pre­sen­tar al Fes­ti­val de Sit­ges, on vam tenir ocasió d’entre­vis­tar el direc­tor, Jérémy Cla­pin. “Fa set anys que el pro­duc­tor Marc du Pon­ta­vice em va pro­po­sar adap­tar aquest lli­bre en un film ani­mat –va expli­car el direc­tor–. El que em va fas­ci­nar de la novel·la és la manera que té de des­co­brir-nos el pro­ta­go­nista, és alhora un tra­jecte físic èpic de la seva mà per la ciu­tat, una veri­ta­ble odis­sea, però hi ha també un viatge inte­rior d’un indi­vidu que ens parla de pèrdua de la infan­tesa, del pas­sat...”

J’ai perdu mon corps (He per­dut el meu cos, títol ori­gi­nal del film) s’ambi­enta als anys noranta i té una doble línia nar­ra­tiva: una mà que pren vida i s’escapa de l’hos­pi­tal per anar a bus­car el seu cos, del qual va que­dar sepa­rada per un acci­dent, i la història d’un jove en crisi que tre­ba­lla de repar­ti­dor de piz­zes i s’ena­mora d’una bibli­o­tecària. Un to poètic i nostàlgic tra­vessa tota la pel·lícula. “La pel·lícula aborda la pèrdua –explica el direc­tor–, el sen­ti­ment per­ma­nent de no estar com­plet, que ens manca alguna cosa: la infan­tesa, la pèrdua d’un pare... La vida ens pren alguna cosa que pot ser física o sen­ti­men­tal, però, mal­grat això, hi ha l’opor­tu­ni­tat d’enri­quir-se amb altres coses, d’esde­ve­nir algú altre, una versió millor de nosal­tres matei­xos.”

Les temàtiques adul­tes que plan­teja la pel·lícula no són massa habi­tu­als en el cinema ani­mat. “L’ani­mació per a nens ha mar­cat la història del gènere, la influència de Dis­ney és molt forta –reco­neix el cine­asta–, però cal fer veure a la gent que l’ani­mació també pot trac­tar temes quo­ti­di­ans, no necessària­ment ha de par­lar de coses fantàsti­ques, mera­ve­llo­ses.”

Autor de diver­sos curts, Jérémy Cla­pin ha assu­mit el repte d’un pri­mer llarg: “Sovint en els llarg­me­trat­ges es perd la faceta d’autor, aquesta riquesa de l’escrip­tura que tenen els curt­me­trat­ges, perquè la indústria esclafa l’artista. El repte era acon­se­guir fer un film d’autor amb el pro­ce­di­ment indus­trial d’un llarg­me­tratge. En l’ani­mació és el tema que marca si és adulta o no, no pas la tècnica que s’uti­litzi.”

Gènere fantàstic

Uti­lit­zar el fantàstic va venir de manera natu­ral amb el tema: “El dis­po­si­tiu for­mal, el con­cepte mateix d’una mà que se separa del cos i el busca, té alguna cosa de fantàstic, però ens porta a veure la rea­li­tat des d’un altre angle. El gènere fantàstic ens per­met abor­dar temàtiques molt uni­ver­sals d’una manera poètica.” “Faig cinema fantàstic de manera natu­ral, és allà i no cal expli­car-lo, ni jus­ti­fi­car-lo –hi afe­geix–. Avui en dia ens calen pro­pos­tes dife­rents, i el gènere fantàstic ens pot apor­tar poe­sia.” La pel·lícula, però, alterna dife­rents regis­tres, diu el direc­tor: “La bar­reja de gèneres es jus­ti­fica pel con­cepte del film, que parla d’una mà i d’un indi­vidu i el seu destí. Hi ha un con­trast impor­tant entre l’aven­tura d’aquesta mà a la ciu­tat i l’aspecte més romàntic. El pro­ta­go­nista es troba blo­que­jat, sense pers­pec­ti­ves, i té un acci­dent. Sovint els acci­dents són dolents, però també n’hi ha de bons, que et fan sor­tir de la seva línia.” Per Jérémy Cla­pin, la pel·lícula parla també “de la memòria, del pas­sat i del futur, de no tenir por del que és des­co­ne­gut, perquè el que és des­co­ne­gut de vega­des està molt bé”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia