Traspassar fronteres

Cap al final d’O agora que demora, que ha ocupat aquest cap de setmana El Canal, la directora Christiane Jatahy s’adreça als espectadors, com ho fa al principi apuntant la gestació de l’espectacle, per comentar allò que hem vist: com els actors, duent-hi les seves històries relacionades amb experiències de l’exili, han “creuat” la frontera de la pantalla fent-se a la vegada presents a l’espai teatral, que no es limita a l’escenari. Allò que, de fet, hem vist és com es traspassen les fronteres entre el cinema i el teatre, la vida i la representació, la realitat i la seva ficcionalització a través del referent de L’Odissea, el passat i el present que s’allarga, l’escenari i la platea, els actors i els espectadors, convidats a participar en l’espectacle ballant i cantant o, més subtilment, imitant el so de la pluja a l’aigua picant amb els dits al canell.

L’escenari està ocupat per una pantalla on es reprodueixen imatges enregistrades a Palestina, el Líban, Grècia, Sud-àfrica i el Brasil. Llocs on hi ha refugiats que ens parlen. I, certament, durant l’espectacle anem reconeixent que bona part dels habitants d’aquelles imatges estan entre nosaltres: com si haguessin traspassat la pantalla. No importa si és cinema o si és teatre. És crea una altra cosa i, plena d’humanisme, és molt viva testimoniant l’aventura humana amb els seus dolors i les seves esperances. Christiane Jatahy també retorna al final a l’escenari per explicar-nos una cosa personal que, relacionada amb els seus ascendents víctimes de la dictadura brasilera o desapareguts a l’Amazònia, la du a parlar del Brasil com l’Ítaca assetjada per la cobdícia. Ítaca, de fet, és tot el món, a la vegada escenari de la travessia de tants d’Ulisses.