Escapar-se del ‘jo’ conegut

El Conde Tor­re­fiel, al cos­tat de La Vero­nal, Xavier Bobés o l’Agru­pación Señor Ser­rano, és una de les com­pa­nyies que més sor­tida ha tro­bat al mer­cat inter­na­ci­o­nal gràcies al Tem­po­rada Alta. Ara vol fer un canvi de xip. Pro­var-ho. Si aquest cap de set­mana ha pre­sen­tat en el fes­ti­val Kul­tur, una nova pro­posta en què text i acció s’asso­cien pun­tu­al­ment (i en què l’acció repre­senta una fil­mació d’un càsting de porno, i el text parla d’una pro­fes­sora que pre­para l’arren­cada de la seva ter­cera novel·la), ara vol pro­var una acció immer­siva amb la cana­lla. Sal­tar al tea­tre fami­liar. Ho farà sense aban­do­nar el seu llen­guatge. D’entrada plan­teja un dis­po­si­tiu en clau d’escape room, en què els nois hau­ran d’acon­se­guir anar superant els obs­ta­cles per anar cons­truint la seva pròpia història. El mun­tatge s’estre­narà al Tea­tre Lliure (aquest dijous es fa pública la segona part de la tem­po­rada de l’equip lide­rat per Juan Car­los Mar­tel) i diven­dres al matí, en el Tem­po­rada Alta, van bus­car altres pos­si­bles ali­ats inter­na­ci­o­nals. Des de la com­pa­nyia, es pre­nen aquest repte per desen­gan­xar-se d’un model en què tot­hom ja els reco­neix massa, els enca­se­lla exces­si­va­ment. Volen sor­tir de la seva zona de con­fort i tro­bar nous via­ranys, esca­par-se del seu jo artístic.

La Set­mana de Cre­ació Con­tem­porània (el moment en què el fes­ti­val con­cen­tra un gra­pat d’espec­ta­cles d’auto­ria ben per­so­nal) ser­veix també per als artis­tes per con­ta­giar-se de les mira­des euro­pees. Aquest és el valor d’aquest cap de set­mana, opi­nen els pro­gra­ma­dors del Kur­saal. Valo­ren que és bo anar-hi com qui va a una des­fi­lada de moda per veure quin és l’estil que es porta, “encara que no es pensi ven­dre alta cos­tura a la teva botiga”. Si no es pro­grama, no és per una raó pres­su­postària, sinó perquè hi ha pen­dent la for­mació del públic; que perdi la por de dei­xar-se seduir per obres que fugen de les con­ven­ci­ons. A jut­jar pel vist aquests dies en el fes­ti­val de tar­dor, s’ha pogut cons­ta­tar que l’escena euro­pea insis­teix en els espec­ta­cles des del jo (amb un rere­fons més o menys social) i que pot bifur­car-se en dos expo­nents: un tes­ti­moni molt propi que és uni­ver­sal perquè vol ser mirall de l’espec­ta­dor (Aquest país no des­co­bert no deixa tor­nar de les seves fron­te­res dels seus viat­ges, amb dra­matúrgia d’Àlex Rigola) i el que s’indi­vi­du­a­litza fur­gant en la major des­es­pe­ració perquè el públic el capti amb un dis­tan­ci­a­ment pas­siu: Una cos­ti­lla sobre la mesa. Madre, d’Angélica Lid­dell. Una pro­posta del més íntim amb un equip exa­ge­ra­da­ment (obs­ce­na­ment, gai­rebé) mul­ti­tu­di­nari.

Cabo­San­Ro­que juga en una lliga a part. El seu tre­ball, bàsica­ment una ins­tal·lació sonora, pretén remoure res­sorts des d’una fre­dor intel·lec­tual però que, alhora, com­mou i aixeca mol­tes pre­gun­tes. És una experiència que deso­ri­enta contínua­ment, feta amb mol­tes capes i que hip­no­titza l’espec­ta­dor/visi­tant, que surt de la cam­bra d’exor­cis­mes volent enten­dre millor la crisi espi­ri­tual de tot un mossèn Jacint Ver­da­guer madur i esti­mat, fins lla­vors, per tots els esta­ments soci­als. Cabo­San­Ro­que torna a cons­truir una ins­tal·lació sonora que des­arma l’espec­ta­dor sense dei­xar-lo orfe d’un relat. Si el 2016 van rei­vin­di­car el Brossa pro­sista (No em va fer Joan Brossa), ara bus­quen les con­tra­dic­ci­ons d’un acla­mat poeta, Jacint Ver­da­guer, com a rela­tor dels exor­cis­mes que es feien en un local de Bar­ce­lona. La lli­breta, trans­crita amb molta paciència per Enric Casas­ses (pro­vant de repes­car el que els cen­sors han anat rat­llant durant dècades), no acla­reix qui diu la rèplica apun­tada: si la per­sona que rep el trac­ta­ment, l’espe­rit que la posseïa o l’exor­cista. O si eren pen­sa­ments del mateix Ver­da­guer. Un gar­buix que Cabo­San­Ro­que ser­veix amb una ins­tal·lació que dis­para dis­po­si­tius amb una gran diver­si­tat de recur­sos sonors i sem­pre dis­pa­rant ins­tru­ments que per­cu­den, parau­les que rebo­ten, i el Niño de Elche o Rocío Molina tras­lla­den les cites de Ver­da­guer al cante i al baile, com exta­si­ats de poètica i de força diabòlica.

El resul­tat no pot ser cap altre que voler-ne saber més. Perquè els 40 minuts que dura l’acció dei­xen molts camins per recórrer. Pot­ser revi­sar el lli­bre sobre aquest Ver­da­guer de Casas­ses. O enten­dre la crisi espi­ri­tual d’un mossèn que tenia una posició social i pública enve­ja­ble i que ho va per­dre tot per no aban­do­nar aquesta recerca obses­siva d’unes veus que s’expli­ca­ven sense sen­tit apa­rent. El duet ha desen­vo­lu­pat, nova­ment, un dis­po­si­tiu, apa­rent­ment net i directe però fet amb múlti­ples capes tant tècni­ques com dra­matúrgi­ques. Ina­bas­ta­ble.

Ver­da­guer va viure uns anys de con­vulsió social. Com els d’ara, diuen els de Cabo­San­Ro­que, i per això els sem­bla ben oportú trans­me­tre les ses­si­ons d’espi­ri­tisme extrem (avui els exor­cis­mes con­ti­nuen actius, tot i que silen­ci­ats al màxim per part dels bis­bats). La incer­tesa, la deso­ri­en­tació, clama a crits algú que ajudi a enten­dre l’uni­vers, que doni una sor­tida con­so­la­dora al dolor de la mort o que ajudi a repri­mir a par­tir de la por i l’amenaça des de la religió o la ciència. Inqui­e­tant.

Angélica Lid­dell torna a l’escena i l’aca­para. Ho ha de fer perquè pretén cons­truir un home­natge a la seva mare. Fer l’espec­ta­cle que a ella li hau­ria agra­dat veure. Car­re­gar-lo del folk­lo­risme i de la reli­gi­o­si­tat més intensa. Lid­dell tre­ba­lla esce­nes estàtiques per ense­nyar un deves­sall de plor en forma de parau­les tren­ca­des, de ràbia, d’odi i d’amor. Con­tra­dic­ci­ons en moments en què no hi ha pre­gun­tes absur­des (com van res­pon­dre a Alba Pujol els de la funerària davant la mort del seu pare a Aquest país no des­co­bert...).

Lid­dell compta amb un Niño de Elche en con­tinu crei­xe­ment més enllà del seu cante esguer­rat i fora dels cànons fla­mencs des de fa temps. El dolor per la mort de la mare és simi­lar a sen­tir-se posseït pel dimoni a la ins­tal·lació de Cabo­San­Ro­que sobre Jacint Ver­da­guer.

Lid­dell acla­para amb la paraula. Com Rodrigo García. Com aquest recent En lo alto para siem­pre, de Gon­zalo Cunill i Juan Navarro, a par­tir dels con­tes de Fos­ter Wallace. O en el Kul­tur, d’El Conde de Tor­re­fiel. En el fons, la deso­ri­en­tació de l’indi­vidu el tra­gina cap a uns camins molt nihi­lis­tes, de sobre­viure a la sole­dat, amb la mínima dig­ni­tat pos­si­ble i esta­blint contínua­ment límits (o tren­cant-los) per pro­var de sen­tir-se cohe­rent amb un mateix. Lid­dell des­plega un repar­ti­ment insul­tant­ment gran (24 intèrprets) per una peça mini­ma­lista en què un ou (com si fos un ritual arcaic per garan­tir un bon auguri) es manté volant al cen­tre de l’esce­nari. Tan magnètic com ho és el moment en què lli­guen el tra­ves­ser dels empa­lats als braços i l’espat­lla de Lid­dell. Altra vegada un ins­tant de força majúscula, hipnòtica, que evoca els seus grans clímaxs en obres com ara La casa de la fuerza. El dolor és a l’ànima, no al cos, aquest cop. No hi ha auto­lesió ni imat­ges feri­do­res com la de Génesis, 6, 6-7 (si excep­tuem el qua­dre final, abso­lu­ta­ment apo­calíptic i bar­roc).

A més d’El Conde de Tor­re­fiel, també Lali Ayguadé va pre­sen­tar als pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals el seu nou pro­jecte core­ogràfic (després de Kokoro i Iuanme) i Joan Arqué va pre­sen­tar una pro­posta que pretén res­se­guir con­seqüències de la guerra de Bòsnia. Quan es declara la pau no acaba el dolor perquè, per exem­ple, a Bòsnia es van prac­ti­car vio­la­ci­ons per menys­te­nir la rere­guarda. Del cen­te­nar de pro­gra­ma­dors, sem­pre es parla amb els inter­na­ci­o­nals, que ava­len el Tem­po­rada Alta com un espai de referència a la tar­dor del sud d’Europa. Perquè, a més de veure espec­ta­cles nous i que poden enri­quir les seves pro­gra­ma­ci­ons, també és un punt de tro­bada per lli­gar pro­jec­tes.

L’última obra d’El Conde de Tor­re­fiel ha dei­xat bas­tant freds els seus fans. I sobta perquè pre­ci­sa­ment neix d’una cer­tesa en la repre­sen­tació de La plaza. Cada cop que es feia referència al fet que un per­so­natge anava a veure un film porno algú mar­xava. Van pen­sar que podrien fer una peça a par­tir d’aquest joc. I van deci­dir que el text par­la­ria d’una pro­fes­sora que escriu lli­bres les tar­des lliu­res. I que els 60 minuts de la peça cor­res­pon­drien al temps que ella es dedica per abs­traure’s de tot i dei­xar que les idees es reor­de­nin, cons­truint el per­so­natge d’una noia que vol fer un càsting de porno. L’acció és, direc­ta­ment, aquesta entre­vista, amb acci­ons ben explícites i, alhora, ben fre­des, com mecàniques, que només busca seduir les càmeres. Una imatge evi­dent­ment forta però l’única jus­ti­fi­cació és que podria ser qual­se­vol acció. Una jus­ti­fi­cació interna (el cas de La plaza) que no tras­passa a l’escena. Si a La plaza van voler pro­var de des­plaçar el seu uni­vers de text i acció incon­nexa al de la ins­tal·lació, ara pro­va­ran l’experiència amb els joves per sor­tir d’un bucle que els pot aca­bar ofe­gant.