Llibres

Josep Vallverdú

Escriptor

“Aquesta, em fa una il·lusió especial”

Quan em van dir que em trucava el president Torra, em vaig pensar que era una broma
A Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó, Emili Teixidor i a mi, aleshores ens deien els quatre asos

Josep Vall­verdú i Aixalà, nas­cut a Lleida el 1923 –al juliol, va fer 96 anys, esplèndids d’ener­gia i de salut física i men­tal–, ens rep al llu­minós, ele­gant i endreçat pis de Bala­guer on viu, ara fa uns anys, amb la seva segona esposa, Anto­ni­eta Vila­jo­liu. Les vis­tes damunt el Segre i la part vella de la loca­li­tat són magnífiques. En rea­li­tat, no cal cap excusa per entre­vis­tar-lo. Podria ser perquè ens expliqués la bonica història de les 62 car­tes d’amor que li van cal­dre per convèncer l’Anto­ni­eta –quan tots dos, després de molts anys d’amis­tat, ja s’havien que­dat vidus–; podria ser per alguna de les nove­tats literàries que, de tant en tant, el pare del Rovelló, encara publica; podria ser perquè expliqués els secrets de la seva lon­ge­vi­tat... La notícia, però, és que el govern de la Gene­ra­li­tat li ha con­ce­dit l’exclu­siva Meda­lla d’Or “per la tasca com a nar­ra­dor, poeta, dra­ma­turg, lingüista, tra­duc­tor i assa­gista, espe­ci­al­ment en el món de la lite­ra­tura infan­til”.

El govern li ha ator­gat la Meda­lla d’Or. Jun­ta­ment amb la Creu de Sant Jordi, que vostè també té, des del 1978 la Meda­lla d’Or és la màxima dis­tinció. La pre­gunta és tòpica: com se sent?
Quan l’assis­tent del pre­si­dent Torra em va dir que em posa­ria amb ell, em vaig pen­sar que era una broma, o cosa dels espies rus­sos que vol­ten per aquí. Però, quan vaig sen­tir la veu vellu­tada i con­ven­tual del pre­si­dent, vaig ado­nar-me que era veri­tat i li vaig dir: “Miri, jo no em faig fal­ses modèsties. He tin­gut mol­tes con­de­co­ra­ci­ons, però aquesta em fa una il·lusió espe­cial.” Ara, cal fer-hi front i l’acti­tud que he tin­gut per merèixer-la l’haig de con­ti­nuar tenint.
En 41 anys, només l’han donada a 75 per­so­na­li­tats. La com­par­teix amb Joan Miró, Pau Casals, Joan Coro­mi­nes, Josep Pla, Sal­va­dor Espriu, Josep Vicenç Foix, Sal­va­dor Dalí, Josep Maria Sert, Mont­ser­rat Caballé...
N’hi ha dos que em son par­ti­cu­lar­ment agra­da­bles: Jordi Rubió i Bala­guer, amb qui vaig tre­ba­llar un any i vaig apren­dre més que a la uni­ver­si­tat, i Antoni Maria Badia i Mar­ga­rit, que va ser pre­si­dent de la Secció Filològica de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, amb qui vam ser amics des de sem­pre. Quan vaig ingres­sar a la uni­ver­si­tat, l’any 1941, pels pas­sa­dis­sos ja vaig començar a con­tac­tar amb gent que es deia Tara­dell, Triadú i Badia i Mar­ga­rit.
Llàstima que el premi no té dotació econòmica.
Doncs sí. I ho he dit més d’un cop. No cal ser un país soci­a­lista perquè a una per­sona que ha arri­bat a gran i ha fet molta feina se la pugui aju­dar una mica. Quan em vaig jubi­lar, l’any 1988, el nucli de la pensió era molt petit, modest, i no ha aug­men­tat gaire. No pas­sem gana, però si volem fer un viatge i no pot ser, doncs no pot­ser i lles­tos. Ella és la segona dona, eh?
Sí, sí, ho sé.
L’Anto­ni­eta és la vídua de Joan Oró, amb qui érem amics de petits, a Lleida. Ens vam des­com­par­tir i no ens vam tor­nar a tro­bar fins que ell era un impor­tant bioquímic. Es va casar amb l’Anto­ni­eta. Quan va morir Isa­bel Arqué, la meva dona, que era una gran peda­goga i amb qui vam tenir un únic fill, que és dis­ca­pa­ci­tat, jo tenia 89 anys i cal ser un heroi per tor­nar-se a casar. Però l’Anto­ni­eta també era vídua i era molt amiga de la família, de la meva dona, també. I li vaig pro­po­sar de com­par­tir la vida. Perquè jo no em volia que­dar sol. A l’Espluga de Fran­colí, que és on vivia, veia vidus i tenien un aspecte des­cu­rat. Jo no volia això.
I la va convèncer envi­ant-li fins a 62 car­tes d’amor, oi?
Ella ales­ho­res vivia a Bar­ce­lona i ens vam veure en dos home­nat­ges que van fer a la Isa­bel a l’Espluga de Fran­colí i a Lleida. Vam par­lar i ella va dir que s’ho pen­sa­ria. I jo vaig deci­dir enviar-li car­tes. A la nos­tra edat, cal anar una mica per feina. Ella és molt sen­sata, ale­gre i viat­gera.
Té una vin­tena de pre­mis de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, la Creu de Sant Jordi, ara, la Meda­lla d’Or... Li sap greu, però, no haver pogut gua­nyar pre­mis de lite­ra­tura d’adults? Perquè va ser fina­lista dos cops del Pla.
Oh, vaig dir que no em pre­sen­ta­ria una ter­cera vegada! [Riu.] Quan estu­di­ava primària, era el ter­cer o quart de la classe i podia ser el pri­mer, per­fec­ta­ment. Però no valia la pena. Els dos pri­mers ho pas­sa­ven molt mala­ment, es bara­lla­ven per ser el pri­mer de la classe. En aquest sen­tit, he pro­ce­dit sem­pre igual.
Com és el seu dia a dia?
He estat sem­pre molt mati­ner. Sem­pre he dor­mit poc, cinc hores, o poc més. Em llevo i faig l’esmor­zar, de for­qui­lla. No pan­ta­gruèlic, però un cul de plat de pasta, o arròs, o cuscús, o soja, bar­re­jat amb ama­nida de tomàquet, cogom­bre... Amb un te, que és per esmor­zar; dos dits de vi per dinar i, per sopar, aigua. Sopar lleu­ger, fruita i un iogurt.
I un cop ha esmor­zat, escriu?
A mi mai ningú no m’ha vist escriure; no una estona llarga. Fins ara, que visc en un pis, sem­pre he tin­gut una mica d’hort. Ja des de petit, la meva vida estava divi­dida en dos. L’estiu cor­res­po­nia a Sant Martí de Maldà, a la casa pai­ral amb l’avi i l’àvia. Això em va pro­por­ci­o­nar una edu­cació rural, hor­to­lana. Encara ara faria hort, si en tingués, perquè el vaig fer fins al 2014, quan vaig dei­xar l’Espluga de Fran­colí. I aquells molts estius em van per­me­tre veure bèsties en lli­ber­tat, la gui­neu, la lle­bre, el tudó... A més de les domèsti­ques: gos­sos, xais... Vaig conèixer les fei­nes del camp, com es pot lle­gir a Pro­ses de Ponent, entre d’altres.
I l’altra part de l’any?
A Lleida, estu­di­ant. Amb el pare, la mare i la ger­mana.
Ha estat coe­tani de gran noms.
La meva gene­ració és la de Pedrolo, Vila­dot, Camp­many, fins a cert punt Espriu, Triadú, Fre­de­ric Roda... Vam conèixer gent més gran: Tas­sis, Casa­co­berta, Sagarra, Fer­ran Sol­de­vila, Gaziel... Vam empal­mar amb la gene­ració ante­rior, però els joves que van venir després, com ara Monzó, de nosal­tres ja no en saben res. La cadena de con­tinuïtat es va tren­car. Han creat el món a par­tir d’ells. I els que venen ara tin­dran un món digi­tal abso­lu­ta­ment dife­rent. En la digi­ta­lit­zació hi he entrat, però, ja de gran.
I quan va començar a escriure arti­cles?
Quan vaig anar a viure a Sant Feliu de Guíxols. El pare era mort i va ser el pri­mer cop que havia d’espa­vi­lar-me sol. Allà vam crear una revista, que encara surt, Àncora, que par­lava de tot. Em van pre­gun­tar què volia fer i vaig dir que la crítica de les estre­nes de cinema. Sem­pre m’ha agra­dat molt, el cinema. Els escrip­tors del segle XX han estat molt influïts per la imatge, tots. Fins i tot he escrit algun guió. Total, que vaig començar a escriure en cas­tellà –l’any 1950, havia de ser en cas­tellà– i, com que era el més actiu de tots, quan con­ve­nia escri­via cómo qui­tar las manc­has de la ropa. Tenia una secció que es deia Ficción y rea­li­dad, sem­blant als arti­cles que faig ara.
I ha fet mol­tes con­ferències.
Sí, tinc una certa fama de con­fe­ren­ci­ant. Fa poc, vaig clau­su­rar el cicle Teresa Pàmies. No el vaig poder lle­gir jo, però m’han dit que va agra­dar, que el text va ser molt aplau­dit.
Com és que va començar a escriure lite­ra­tura infan­til?
Tot­hom em penja l’eti­queta de ser autor d’infan­til i juve­nil i, ara, pràcti­ca­ment l’he dei­xat, perquè quan n’has fet tant, aca­bes fent una obra que no té con­tin­gut, i no és això. Els nanos ara tenen altres interes­sos. No puc escriure d’un nen que es fica dins d’un ordi­na­dor.
Com va ser l’inici?
Els res­pon­sa­bles de La Galera, que s’havia creat ales­ho­res, em van pro­po­sar fer algun lli­bre. Jo ja n’havia publi­cat un, de juve­nil, i m’hi vaig posar. I va ser un èxit. Vaig anar gua­nyant pre­mis –el Ruyra, el Folch i Tor­res...– i vaig dir a l’edi­tor: “Mira, et faré un lli­bre cada any.” De vega­des n’eren dos. I això va durar una pila d’anys.
I ha traduït mol­tes novel·les.
Vaig començar a Sant Feliu, tra­duint per a Seix Bar­ral una col·lecció de lli­bres de regal, juve­nils. Vaig apren­dre una deter­mi­nada tècnica de fer lli­bres d’aven­tu­res. En aque­lla època, com que hi havia pocs cre­a­dors, a Sebastià Sor­ri­bes, Joa­quim Carbó, Emili Tei­xi­dor i a mi ens deien els qua­tre asos. Ara, hi ha molts escrip­tors, i de bons.
I quan va apren­dre anglès?
Durant el bat­xi­lle­rat ens van ense­nyar francès i, l’últim curs, una mica d’anglès. Per les revis­tes que el meu pare com­prava, em vaig ado­nar que l’anglès, després de la Segona Guerra Mun­dial, s’estava impo­sant. I pel meu compte vaig començar a apren­dre’n i a com­prar dis­cos de la BBC. Tra­duint no aprens anglès par­lat, que encara el tinc una mica lent, però sí que aprens molt voca­bu­lari.
I variat, suposo.
En aque­lla època també traduïa per a l’edi­to­rial Her­der i anava del renec d’un gàngs­ter de Kan­sas City, que no és igual que el d’un de Chi­cago, a la bea­ti­tud de la vida d’un sant. Estava molt bé.
Quan amb Pedrolo i altres van tra­duir novel·les policíaques per a La cua de palla, una de les inten­ci­ons era obrir el mer­cat de la cul­tura de mas­ses al lec­tor català. És un dels seus cavalls de bata­lla, oi?
Sí. El 1961, vaig publi­car l’assaig Neces­si­tat d’una lite­ra­tura majo­ritària. Hi ha autors que tiren cap a una obra que volen que sigui selecta, però a mi m’interes­sava una lite­ra­tura que abastés tot­hom. I tra­duir La cua de palla va repre­sen­tar haver-nos d’inven­tar un llen­guatge de car­rer. Recordo que, en una reunió, Josep Maria Cas­te­llet em va dir: “Feu una tasca estu­penda. Esteu aju­dant a crear una llen­gua de car­rer que no exis­tia.” La cana­lla jugava a lla­dres i sere­nos en cas­tellà: “¡Agáchate, mal­dito!” Volíem fer això en català. No m’hau­ria fet res escriure lite­ra­tura de quiosc.
Tot i que es fan bons lli­bres i bons àlbums il·lus­trats...
Sí, però n’hi ha que no valen res! N’hi ha massa quan­ti­tat.
Això és el que volia pre­gun­tar-li. El lec­tor infan­til i juve­nil encara costa més de cap­tar que fa 30, 40, 50 anys, oi?
Ara, hi ha tele­visió 24 hores al dia. I molts més estímuls. Tot can­via, és nor­mal.
Es publica massa, doncs?
Penso que sí. Publi­car avui dia és fàcil, perquè si cal hi ha l’auto­e­dició. I la gent hau­ria d’apren­dre a selec­ci­o­nar. Si un autor no té con­tinuïtat, ell mateix s’extin­girà. Hi ha molts autors joves de qui sen­tim a par­lar un temps i, després, des­a­pa­rei­xen. Els de l’edi­to­rial Pagès, que publi­quen molt, em van dir que fan tirat­ges curts; així no es piquen els dits.
El 1960, va publi­car el seu pri­mer lli­bre en català: El vene­dor de pei­xos.
Es va ree­di­tar molt. Tret de sis o set que encara fun­ci­o­nen bé –Ber­nat i els ban­do­lers, El fill de la pluja d’or, Un cavall con­tra Roma, a més de Rovelló–, les sei­xanta novel·les que he publi­cat estan des­ca­ta­lo­ga­des.
On té els lli­bres publi­cats?
Quan vaig dei­xar l’Espluga i vaig venir a Bala­guer, dos mil lli­bres que tenia i dues saques de papers (retalls de diari que par­la­ven de mi), els vaig clas­si­fi­car una mica i els vaig donar a la Uni­ver­si­tat de Lleida. Em vaig que­dar amb uns trenta lli­bres, les con­sul­tes a inter­net –perquè ja no tinc ni dic­ci­o­na­ris– i la memòria, que la tinc bas­tant bona.
En dono fe! Noms i dates sur­ten sense titu­be­jar. I telèfons i adre­ces, si els hi demano... Per cert, ha can­viat de residència uns quants cops al llarg de la vida, sem­pre dins de Cata­lu­nya, oi?
Doncs 16 anys a Lleida, fins a la guerra, que ens va par­tir a tots. Ales­ho­res, vam anar a Bar­ce­lona, que em va anar bé per fer la car­rera. Quan em va sor­tir feina, vaig anar a Sant Feliu de Guíxols. Del 1956 al 1959, vaig ser aquí, a Bala­guer. Després, per neces­si­tats edu­ca­ti­ves del nos­tre fill, deu anys més a Lleida. També he vis­cut a Puiggròs. I 27 anys a l’Espluga de Fran­colí.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.