Passat ben present
Oriol Molas i Ferran Grau presenten ‘Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat’, nou lliurament del primer detectiu real de Barcelona
La feina persistent i respectuosa, la falta de pretensió tot i que cercant la qualitat, el ritme narratiu i l’humor fi, la frescor dels personatges, l’ambientació impecable, la complementació i les bones dinàmiques entre tots dos autors són alguns dels ingredients destacats de les dues novel·les que han escrit a quatre mans Ferran Grau i Oriol Molas.
El 2018 va irrompre al mercat amb èxit Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, presentació de la recreació literària del primer detectiu real que hi va haver a Barcelona, Enric Cazeneuve, amb Jacint Brescó, un Watson que és periodista de La Vanguardia, i una minyona temperamental que se suma a les investigacions, entre d’altres personatges fixos. Molas i Grau tornen amb Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, com l’anterior, publicada per Capital Books.
Som al 1913, l’agència de detectius Cazeneuve & Associats ja fa quatre anys que funciona. En les obres per obrir la Via Laietana hi apareix un cadàver, veí d’una escala on passen fets estranys, potser sobrenaturals...
El filòleg Oriol Molas (Camprodon, 1968) és el més líric i descriptiu dels dos. El periodista Ferran Grau (Lleida, 1982) és el més narratiu, més creador de trama. “Sempre busquem una problemàtica social actual que tingui un paral·lelisme amb l’època del nostre detectiu. I és més fàcil del que ens pensàvem. És molt lamentable veure que fa més de cent anys passava el mateix que ara, en aquest cas amb l’especulació immobiliària, que es decidia als despatxos, com passa ara”, comenta Ferran Grau.
Molts altres temes hi treuen el nas, com ara les desigualtats socials, el feminisme, l’espiritisme, la hipocresia legal... “La majoria dels problemes acaben sent de rics i pobres, classe alta i classe baixa, els que estan dins del sistema i els que en queden exclosos, fins i tot en el feminisme”, afegeix Grau. “El 1913 passava que, per la construcció de la Via Laietana, s’expulsava els veïns de les seves cases, com aquí va estar a punt de passar fa pocs anys a la zona de la Sagrada Família”, comenta Molas.
Grau confessa que ell tenia “un cert interès de fer un inici de novel·la de terror”, amb esperits, sorolls estranys, pintades diabòliques rituals, fanals de gas que s’apaguen sols... Després, el gènere acaba sent el detectivesc clàssic.
Al ritme narratiu, a més de fer capítols curts i que les accions no es dilatin, hi ajuda que “la primera era una obra d’iniciació de personatges; en quatre anys han passat coses, han evolucionat”, i s’enfronten a cinc casos creuats que conflueixen.
L’ambientació és molt elaborada i es mostra de manera gens embafosa: roba, costums, actituds, noms de carrer... “Som molt meticulosos i ens documentem amb llibres d’història i en hemeroteques, i ens van molt bé els llibres de fotografies de l’època, que publiquen a Angle; les imatges esdevenen teatrins on fem actuar els nostres personatges”, afirma el periodista lleidatà.
Hi ha aparicions per sorpresa, com el senyor Esteve de l’auca rusiñoliana i la seva família, i un pintor, de nom Pablo, que bé podria ser Picasso, a més de cites literàries de Maragall, Rodoreda...
Pregunta obligada: hi haurà una tercera novel·la de l’elegant detectiu del carrer Balmes, amb canotier i paraigua? Sembla que sí, bien sûr.