Quins tri-pis!

Els Pirates sempre entren a l’abordatge amb una especial sensibilitat. Aquest cop, presenten una adaptació d’El burgès gentilhome, de Molière, entre clavicèmbals, violins i violes, ball, plafons que multipliquen els espais i una interpretació entre carregada dels modus del teiatro (el teatre entès com es feia fa unes dècades), trencat per la frescor de convertir l’escena final en un cant a la vida dels influencers. Només cinc intèrprets es desdoblen en catorze personatges, es tripliquen gràcies als jocs de plafons, d’un vestuari esquemàtic i unes màscares ben apropiades per al títol. Pirates traspassa la diversió dels continus canvis d’espai, de temps (del XVII al XXI)i, és clar, de personatges. Són uns tipus de triple identitat, que sembla que hagin ingerit algun al·lucinogen divertit que els fa lúcids en comptes de torrons.

L’Akadèmia repeteix operació de Nadal. L’any passat, els actors que gestionen el Maldà ja van fer ple amb la seva versió de Nit de Reis (o el que vulgueu). Ara, aquest Molière potser triga un pèl massa a fer rodar els codis i el plantejament de la trama. El nus es fa impossible i li treuen suc (com un jove pot demanar la mà a un pare, que també interpreta ell mateix?). De fet, Ricard Farré es desdobla més cops en aquell Les dones sàvies del mateix autor. La trama, per moments, ressona a El pare de la núvia.

Els focs d’artifici finals són de traca i mocador. És quan, per fi, esclata obertament Laura Aubert. Desplega la seva comicitat i sedueix tothom. Laura Pau l’acompanya, còmplice, en l’engany. Ariadna Cabiró (la virtuosa del clavicèmbal) manté molt bé el paper de famosa que es deixa persuadir, i Anna Romaní té una vis còmica barroca que lliga molt bé amb tot el seu moviment. La peça passa veloç i conclou amb un quadre surrealista. Adrià Aubert es manté en un pla secundari. Sempre el més intel·ligent és riure’s d’un mateix.