Dreyfus segons Polanski
El cineasta aborda a ‘El oficial y el espía’ (‘J’accuse’) l’escàndol que va sacsejar la França de finals del XIX des del punt de vista del militar que el va denunciar
La corrupció a les institucions, els prejudicis contra una minoria, l’empresonament d’un innocent, l’obediència cega que esclafa la veritat, la indefensió de l’individu davant l’aparell repressiu de l’Estat, la impunitat dels poderosos, la desinformació i manipulació... Parlar de l’afer Dreyfus a les portes del 2020, com fa Roman Polanski a El oficial y el espía, que s’estrena l’1 de gener als cinemes, és parlar de temes de gran actualitat. Especialment per a Catalunya: nou líders polítics i socials compleixen presó després d’un judici qüestionat per la justícia europea, en què els acusats semblaven condemnats des de molt abans de ser jutjats. Una campanya contra aquest judici polític va prendre com a lema #Joacuso, el títol d’un famós article de l’escriptor Émile Zola que denunciava justament les irregularitats i mentides que van portar a condemnar el militar francès Alfred Dreyfus el 1895, acusat d’alta traïció.
Un cas d’actualitat
En una entrevista promocional d’aquest film, Polanski insisteix en l’actualitat dels temes que planteja: “Tenim tots els ingredients perquè torni a succeir un cas així: acusacions falses, procediments judicials pèssims, jutges corruptes i, sobretot, xarxes socials que condemnen sense un judici just ni dret d’apel·lació.”
Oficial de l’estat major francès, Alfred Dreyfus va ser condemnat a ser degradat i deportat a una presó de l’illa del Diable (Guaiana) com a presumpte autor d’una carta adreçada a l’agregat militar de l’ambaixada alemanya que anunciava l’enviament de documents secrets. El mateix 1895 es va retirar el cap del Servei d’Intel·ligència militar i el nou responsable, Georges Picquart, va descobrir que el veritable culpable era un altre militar, i que Dreyfus havia estat víctima de l’antisemitisme de l’anterior cap d’intel·ligència. Però els alts comandaments de l’exèrcit van fer pinya: es van negar a reconèixer cap error, van amenaçar de dimitir i van atacar qualsevol que qüestionés la seva versió, fins i tot el popular escriptor Émile Zola, que els va acusar en una famosa carta titulada J’accuse.
Cineasta virtuós, encara en plena forma, als 86 anys, Polanski torna al cinema d’època en una barreja de drama, thriller policíac i film de denúncia política. Juntament amb el coguionista i escriptor Robert Harris (amb qui ja va col·laborar a L’escriptor, el 2010), ens introdueixen a la història des d’un punt de vista interessant: Picquart és antisemita, però la seva manera d’entendre el deure i l’honor li fan posar en perill la seva carrera i fins i tot la vida per treure la veritat a la llum. “Picquart va triar obeir la seva consciència i la necessitat de conèixer la veritat en lloc d’obeir l’esperit militar –comenta Polanski–. Quan explica la veritat als superiors, li ordenen que calli: l’exèrcit no comet mai aquests errors! Tot i el desengany del 1870, l’exèrcit francès, igual que l’Església, era una institució intocable. No importa si els soldats senten remordiments o s’enfronten a un dilema moral: l’exèrcit està per sobre de la veritat i la justícia.”
Polanski va insistir a rodar en francès el film, que va rebre el gran premi del jurat en la darrera Mostra de Venècia. “No veia tots aquests generals francesos parlant en anglès –argumenta–. El públic actual és més sofisticat i està més disposat a veure pel·lícules i sèries en la versió original amb subtítols.”
En la mateixa entrevista, Roman Polanski reconeix que el cas Dreyfus té a veure amb el seu fort vincle amb França. “Una persona de bé no ha de dubtar d’anar-se’n a viure a un país que es va fer miques per l’honor d’un petit capità jueu”, li va aconsellar un llibreter lituà.
Un cineasta ‘perseguit’ més de 50 anys
Roman Polanski (París, 1933) és un dels cineastes més guardonats en actiu, gràcies a films com El pianista, Repulsió, La llavor del diable, Chinatown, El pianista... Això no ha impedit –o potser ha propiciat– que fos objecte d’acusacions i escàndols que el persegueixen des de fa 50 anys. Amb el cas Dreyfuss parla de la persecució que ha patit ell? “La meva feina no és una teràpia –respon, en una entrevista promocional facilitada per la distribuïdora–. Però reconec que estic familiaritzat amb molts mecanismes de l’aparell de persecució que apareixen en el film, i m’han servit d’inspiració.”
Fills de pares jueus (la mare va morir a Auschwitz), ell mateix va ser acusat per mitjans sensacionalistes el 1969 d’assassinar la seva dona, Sharon Tate. “Tot això segueix perseguint-me –diu–. És com una bola de neu que es fa més gran. Històries absurdes de dones que no he vist en la meva vida i que m’acusen de coses que suposadament van ocórrer fa més de mig segle.”
