“L’humor de Rubianes era com el de Makoki: gruixut i groller”

Potser perquè en l’època de Rubianes els nostres cercles es tocaven, al Raval freqüentàvem els mateixos bars. Potser perquè el tipus d’humor que tenia Rubianes podia ser una mica Makoki: gruixut i groller. O per la meva capacitat de jugar amb el pastitx, perquè és impossible fer alguna cosa convencional amb Rubianes. O potser perquè no quedava ningú més.

No és el mateix Rubianes vist al teatre que llegit. He hagut d’afegir-hi una capa més; si no, la cuina no funciona. Una capa que contrasti amb els textos perquè ho faci més graciós. És a dir, que el meu dibuix faci la funció del gest del Rubianes.

Aquesta manera d’interpretar un personatge real no és nova per a mi. Vaig fer un llibre sobre Franco, El Baile de los Caídos, amb José Trabajo (Planeta), que representava que el dictador tornava com a zombi per fer-ne una altra de grossa. I vaig crear tot tipus de materials falsos, tota mena de pastitxos amb l’aparició de polítics i personatges actuals. Amb l’experiència d’aquest àlbum vaig afrontar el llibre de Rubianes i em vaig tancar a casa tot un mes.

No puc dir que amb el llibre sobre Franco volgués passar comptes, però sí que vaig agafar tota la mitologia franquista i em vaig divertir molt. Amb Rubianes també he volgut jugar amb molts referents.

És una mena de llibre que es porta molt ara, com el que ha fet Sergio Mora de Chiquito de la Calzada, en què prens un personatge i en certa manera te l’apropies o fas un diàleg amb ell. L’alternativa de treure tota l’estona Rubianes parlant no té massa sentit. Es tracta de fer un treball d’autor però encaixant el seu univers en el teu o a l’inrevés. El monòleg de Las tapas, molt famós, no l’he fet ben bé Mariscal, però sí a l’estil Sisa, perquè hi lliga molt. Jo m’ho passo bé i el que surt és graciós. Per exemple, m’agrada la incorrecció política dels monòlegs sobre Àfrica, dels quals aporto una falsa portada de Tintín al Congo. És bonic, perquè Tintín i Rubianes són dues personalitats ben allunyades.

Per materials que em van passar la germana de Rubianes i l’editorial, he descobert com de ben articulat tenia el que la gent interpretava com a improvisació, perquè passava d’una cosa a l’altra en el moment que menys t’ho esperaves. I el que també tenia molt de bo Rubianes és el tempo, com anava encaixant cada element en el moment precís. I ho explicava amb la seva expressió de nen petit que acaba de fer una malifeta grossa i l’han enxampat. Per mi, Rubianes era també el graciós que hi havia en cada colla i que de cada història en treia alguna cosa per fer-te riure. També hi havia el que no parava d’explicar acudits però no tenia cap gràcia...

Cagar-se en tot. De fet, va començar-ho tot, ell, cagant-se en Espanya i tot allò que deia. La primera demanda que li va caure va ser de l’Abascal, quan encara no era conegut però apuntava maneres. El problema que tindria és la seva incorrecció política, que ara segurament el faria relliscar i li caurien calbots per tots costats. Li agafaria un infart, perquè estem en un moment en què la gent té la pell molt sensible.

El tema de Maria ara ocupa un 60 per cent de la meva vida, perquè arran de l’èxit vaig esdevenir, a més de dibuixant, un pare que parla d’un problema, que en el meu cas era l’autisme. Viatjo molt, faig xerrades, parlo amb altres pares. La diferència amb Makoki és que el que faig ara té un sentit, estic ajudant gent i hi estic molt implicat perquè formo part de tot això. Un altre tema és que a vegades també em saturi tot això i necessiti tornar a un punt friqui per desestressar-me una mica.

Estem en un moment complicat perquè ara ja té vint-i-cinc anys i ens ha fet pensar en la propera fase, que és que jo i la seva mare ens anem fent grans. I en el meu cas s’hi ajunta que jo he hagut de cuidar especialment la meva mare i la meva filla. Per això aprofito per fer coses com Rubianes, solamente, perquè se me’n vagi una mica la bola.