El pianista que coneixia tot el cinema mut

A vegades, s’oblida que quan el cinema era mut hi havia grans músics que tocaven cada dia el piano sota una pantalla. Joan Pineda i Sirvent (1931-2020), mort ahir després d’una llarga malaltia, era un dels pocs mestres que coneixia, estimava i practicava aquest ofici. La seva feina oficial era la de metge de medecina interna. Tenia una consulta al carrer Pau Claris de Barcelona, però, a més dels seus clients, hi anaven molts de joves provinents dels cineclubs que li demanaven que anés a qualsevol indret per acompanyar una sessió de L’heroi del riu de Buster Keaton o de The Kid de Charles Chaplin. No tenia cotxe, però anava allà on fos per posar-se davant d’un piano, il·luminat per una petita làmpada, i començar a trobar els leitmotiv ideals per als grans melodrames del mut o les notes que accentuessin la comicitat dels mestres del burlesc. Havia vist tots els films muts.

Joan Pineda deia amb ironia: “Per què carai van haver de parlar les pel·lícules?” La passió el portava a voler descobrir i revisar-ho tot. Reconeixia que el seu secret era la intuïció i que el cinema mut era un llenguatge especial. Explicava que se sabia de memòria més de 500 bandes sonores. La seva gran habilitat el portava a trobar sempre la melodia justa per a cada escena. La intuïció també li permetia posar música en directe a pel·lícules que descobria en el mateix moment de la projecció. Solia dir que preferia mil vegades musicar Buster Keaton que Charles Chaplin: es negava a posar música a totes les seves pel·lícules des de La quimera de l’or, ja que Chaplin havia creat una banda sonora de totes. Explicava que un dels directors més problemàtics era David W. Griffith, perquè utilitzava el muntatge paral·lel i això l’obligava a alternar melodies amb efectes emocionals molt contradictoris.

La seva passió per la música i el cinema s’havia concretat de jove en el món de la ràdio. Va debutar a Ràdio Barcelona l’any 1960 en un programa titulat Cine sin imágenes i, més tard, va conduir a Ràdio 4 el programa Arpegis i estils. Va compondre bandes sonores per a algunes pel·lícules com ara L’altra imatge d’Antoni Ribas, Barça 75 anys d’història de Jordi Feliu i El asesino de Pedralbes de Gonzalo Herralde. La primera vegada que va acompanyar una pel·lícula muda va ser una sessió de Faust de F.W. Murnau al Col·legi de Metges. A finals dels anys setanta, va començar a ser cridat per nombrosos festivals i associacions. Durant molts anys, va ser el pianista oficial de la Filmoteca de Catalunya. Cada cop que hi havia un cicle dedicat a un cineasta mut, estava al peu del canó. Des del Cinema Truffaut de Girona acompanyava sempre les pel·lícules restaurades per la Filmoteca i projectades en el Seminari sobre antecedents i orígens del cinema. El festival Confrontation de l’institut Jean Vigo de Perpinyà no podia prescindir d’ell. Un important llegat de la seva mestria és el disc editat l’any 2009 Joan Pineda a la Filmoteca. Música per a cinema. És cert que hi altres professionals que treballen en l’acompanyament musical de pel·lícules mudes, però la relació que Joan Pineda va tenir sempre amb les imatges era un cas apart. Molt difícil de substituir.