L’art de despullar l’home

“Les dones han d’anar despullades per entrar als museus?”. Aquest era el lema del cartell que van crear als anys vuitanta les Guerrilla Girls per denunciar la situació de la dona en l’art: discriminada com a artista i explotada com a objecte de desig. El nu femení és, sens dubte, el producte estel·lar dels museus. Què passa, que els homes han d’anar vestits per entrar-hi?

Una investigació ens diu que sí. L’han fet els historiadors de l’art Txema Romero i Fina Duran per a l’exposició L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat, que han organitzat l’Oficina de Patrimoni Cultural de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, el Museu d’Art de Cerdanyola (on es pot veure fins al 5 d’abril) i el Museu Abelló de Mollet (on es veurà a partir del 22 d’abril; després farà gira per altres museus de la demarcació).

Romero i Duran han registrat els fons de deu equipaments de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació. Les estadístiques són aquestes: dels nusos que exposen, només un de cada quatre són d’homes. La dada s’imposa en un plafó a l’entrada de la mostra i conviu amb una altra dada que regira l’estómac: un trist 1,86% de les obres que exposen són de dones artistes. Ells acaparen les firmes; elles, els cossos.

Per què als museus els costa tant despullar els homes? La resposta s’allotja en aquest projecte de continguts insòlits: totes les obres són nus masculins poc o mai vistos perquè una gran part s’oculten a les reserves. “No s’han col·leccionat i els pocs que sí, estan amagats. Doblement amagats, perquè sovint se’ls ha esborrat l’autoria: ens han arribat com a anònims o amb atribucions errònies”, expliquen Romero, director del Museu d’Art de Cerdanyola, i Duran. El repte no era només treure de la foscor pintures i escultures d’homes lleugers de roba, sinó explicar per què hi ha hagut i hi continua havent tant pudor per ensenyar-los.

La motxilla de prejudicis, tòpics i estereotips es carrega des de lluny. Tan lluny com els temps grecoromans. Si bé l’art dels clàssics va despullar molts més homes que no pas dones, hi ha un detall gens menor: als seus déus i herois els representaven amb penis minúsculs. Al costat de la peça més antiga de la mostra, un Bacus del Museu de Badalona, amb el seu cos atlètic i atributs sexuals gairebé infantils, Romero i Duran adverteixen: “El cànon de la bellesa masculina s’ha anat perpetuant en nom de la moderació i de la raó.”

“La genitofòbia ha modelat l’imaginari artístic del cos de l’home fins a les avantguardes”, sostenen els dos comissaris. Els recels per exhibir els òrgans sexuals masculins, i encara més en erecció, no se superaran tot d’una. El que estriparà els patrons d’una manera més radical serà Ismael Smith. Per a la targeta d’artista que es va fer quan es va instal·lar a Nova York el 1920, va triar per imatge dues dones, una pintora i l’altra, escultora, que tenen per model un home amb un membre viril descomunal i feliçment empalmat. “Smith menja a part. També de la reducció binària home/dona. Les seves figures són d’una sexualitat ambigua. Ell pot ser ella i ella, ell”, precisa Romero.

De fet, tampoc caldrà esperar ben bé a les avantguardes per començar a veure les primeres esquerdes del cànon invariable del món clàssic. Al segle XIX, els corrents realistes ja ensenyaran la poteta dels cossos desidealitzats. I algunes fronteres que no havien volgut traspassar els pintors i els escultors, les acabaran traspassant els fotògrafs. Joan Vilatobà, pioner de la fotografia artística de brevíssima trajectòria, aporta a l’exposició una sèrie de retrats d’homes despullats carregats de sensualitat i d’erotisme.

Una altra cosa és el recorregut que podien tenir aquestes obres tan moralment impertinents. En el col·leccionisme no en tenien cap. Tot començava i s’acabava al taller dels artistes. “Hi ha un cas d’estudi curiós: el pintor Josep Rigol, que en públic seguia les pautes de l’art oficial més conservador, i en privat va pintar dos retrats d’un sorprenent estil homoeròtic”, revela Romero.

Lola Anglada, l’única

Els nus masculins també quedaven reclosos a les classes de model al natural de les acadèmies. A les de la Llotja, les dones artistes hi tenien l’accés prohibit. Però Lola Anglada s’hi va colar. D’ella és l’únic nu masculí fet per una dona que han localitzat els comissaris en les col·leccions dels museus de la xarxa de la Diputació que han rastrejat.

L’exposició estira el seu discurs fins a la contemporaneïtat amb una selecció de peces d’autors actuals (Antoni Miralda, Nazario, Carlos Pazos, Francesca Llopis i Núria Güell, entre altres) que fan trontollar les desigualtats de gènere del relat històric de l’art. I que reforcen la tesi dels comissaris: “El masclisme és el mateix enemic de la dona i de l’home. L’home també n’ha estat víctima.”

“Els museus tenim molta feina a fer per corregir els tabús que hem heretat”, reblen Romero i Duran. A L’home nu fan un exercici d’autocrítica. La mostra no s’acaba a les sales temporals sinó que s’estén per l’exposició permanent, amb una senyalització especial en determinades obres que demanen a crits aquestes noves mirades de gènere. El Museu d’Art de Cerdanyola ha posat el focus en un quadre de Josep de Togores, Tres nus (1924), que la Junta de Museus va rebutjar per pornogràfica. Les ments recalcitrants d’aquesta entitat no van assimilar que una de les tres jovenetes representades en el llenç, la que està d’esquena, té un aspecte androgin. Temps després, l’obra va ser adquirida per subscripció popular i es va acabar dipositant en una institució pública. Per sort, a vegades l’art triomfa.